CARLES V, VA MORIR A YUSTE O A SANT JERONI DE LA MURTRA ?

CARLES V, VA MORIR A YUSTE O A SANT JERONI DE LA MURTRA ?

Daniel Ibànyez i Julve

INSTITUT NOVA HISTÒRIA

Badalona juliol de 2009

INTRODUCCIÓ

Un capvespre de 2006, escoltant un concert de música de cambra, en el refectori del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona, vaig tenir una espècie de sensació molt intensa. Estava absort per la música, pero a la vegada, tenia concentrada la mirada cap un fresc que encara es conserva, en bon estat. El fresc citat, es troba emplaçat sobre l’arc de mig punt, de la porta d’accés a la antiga bodega del monestir. En aquesta pintura, que més tard descriuiré amb detall, hi apareix de costat, el bust de Carles V junt amb altres personatges afins a l’emperador.

La sensació, a la que faig referència, em va portar a l’idea que Carles V es va retirà i va morir a Sant Jeroni de la Murtra.

Fa més de 3 anys que em volta pel cap aquesta idea que ja s’ha convertit en obsessiva. És evident que demostrar com van succeir uns fets de fa més de 450 anys, resulta impossible, però sí que he iniciat una recopilació de dades en les que em basaré per a construir una argumentació que reforçarà la meva hipòtesi. Aquesta hipòtesi es basa en conjectures, intuïcions i coincidències, el que ve a continuació, de moment no demostra res, només apunta cap una idea, una idea que espero que algun dia jo o altra gent puguin confirmar documentalment.

La Història ens diu que l’emperador Carles V va abdicar i es va retirar a fer vida monacal, fins a la seva mort, al monestir jeroni de Yuste, a Extremadura.

EL MONESTIR DE YUSTE (de la WEB del monestir de Yuste)

“El Monasterio de Yuste está situado en las estribaciones de la sierra de Gredos, en la comarca natural de La Vera (Cáceres), junto a la localidad de Cuacos.

En 1556 Carlos V expresó su deseo de retirarse a algún convento para hacer vida monástica, eligiendo el Monasterio de Yuste. En el edificio se tuvieron que realizar obras para ampliar las escasas dependencias con las que contaba y poder acoger al emperador y a las 60 ó 70 personas de su séquito personal.

Las obras debieron durar más de lo previsto, ya que cuando el emperador atravesó el puerto de Tornavacas para llegar a La Vera, tuvo que parar en el grandioso castillo de Jarandilla, donde esperó a la terminación de su nueva morada.

En 1558, el 21 de septiembre, moría Carlos V, de paludismo, en la que fue su última morada. Fue enterrado en la Iglesia para, posteriormente,ser trasladados, sus restos, al panteón real del Monasterio de San Lorenzo del Escorial en 1574.

Después de la muerte del emperador, el Monasterio y la Orden de San Jerónimo pasaron por numerosos avatares. Durante la Guerra de la Independencia, en 1809, sus estancias fueron incendiadas y quedaron destruidas y reducidas prácticamente al claustro gótico. Los Jerónimos fueron expulsados de Yuste y posteriormente, con la desamortización de Mendizabal, el Monasterio fue puesto en pública subasta, iniciándose una época de abandono y deterioro del edificio.

A mediados de 1941, la Dirección General de Bellas Artes inició la reconstrucción del Monasterio, procurando respetar al máximo el diseño y los proyectos originales, recreando así uno de los enclaves más importantes por su significación histórica y artística”.

L’any 1958 es van acabar les obres, celebrant-se el 400 aniversari de la mort de l’emperador.

ELS MOBLES INCOMBUSTIBLES DE CARLES V

En les visites guiades al Monestir de Yuste, el guia, ens mostra lo que diu que son els autèntics mobles que va utilitzar l’emperador en el seu retir.

Si ,” en 1809, sus estancias fueron incendiadas y quedaron destruidas y reducidas prácticamente al claustro gótico”, d’entrada, ja ens intenten aixecar la camisa.

En Royal Tyler[1] ens explica: “Durante siglos la verdad fue desconocida. Los escritores extranjeros cambiaban el nombre del monasterio y no le daban el suyo exacto: San Jerónimo de Yuste. La primera historia del retiro de Carlos V fue publicada en el Fraser’s Magazine (abril-mayo de 1851) por Sir Williams Stirling Maxwel”l. 300 anys desprès de mort.

En un altre paràgraf ens diu: “Unos inventarios confeccionados en Yuste despues de muerto Carlos, publicados por Gachard, demuestran que el recluso vivió rodeado de suntuosos tapices y muebles, cuadros de Tiziano y objetos de valor. No vivia en celda: su casa era espaciosa y cómoda, orientada a al Mediodía, con una vista soberbia, rodeada de jardines y arroyos”.

“L’obra nova” de la Murtra, de la que parlaré desprès, esta orientada a mitgdia i Josep Mª Cuyàs[2] ens diu: ”desde dentro de la casa y desde las mismas celdas de los religiosos se descubre una vista harto espaciosa, compuesta de cosas tan variadas que alegra el espiritu; cielo muy abierto, con un mar ancho.. ..Alcánçanse a ver en los dias serenos las Islas de Mallorca”.

Tornant al fil de la les meves impressions, una de les coses més xocants que vaig llegir van ser les referències a la dieta preferida de l’emperador a Yuste, tal com l’explica en Royal Tyler[3]: ostres vives o picades, anxoves, sardines, marisc, pastís d’anguiles, etc. etc. Pensem que el monestir de Yuste és a 460 km del mar. Això representava 5 dies de camí des de la costa. Les fruites del mar preferides per l’emperador arribarien a Yuste fetes malbé. Al contrari, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra és a 6 km del mar, a 1 hora i ¼ de camí. Totes les captures fetes davant de Badalona i transportades a Sant Jeroni es trobarien perfectament fresques.

EL 21 DE SETEMBRE DE 1558, MORIA CARLES V, DE PALUDISME...

Casa Carvajal y Girón, Cabezabellosa ( Cáceres ) www.casacarvajal.com

“Esta casa data del siglo XVI, fué antigua residencia de verano de la familia Carvajal y Girón que acudía desde Plasencia en busca de la frescura de estos parajes y huyendo del paludismo de aquel entonces”.

El Monestir de Yuste està a 32 Km de Plasencia i 780 m d’altitud i la Casa Carvajal y Girón esta a 14 Km de Plasencia i 880 m d’altitud amb rierols d’aigües de llera ràpida, com las de la Garganta de la Olla, a 5 Km de Yuste.

A l’entorn de Plasencia, existeixen des de aquells temps pantans i basses d’aigües estancades. Les aigües estancades són el medi habitual del mosquit, “anopheles” femella, portador de les febres palúdiques. El mosquit “anopheles” no pot viure en aigües de llera ràpida com rierols i cascades, ni tampoc a més de 600 metres d’altitud.

Per aquest motiu, resulta difícil pensar que Carles V, retirat com diuen, a Yuste, pogués contraure el paludisme, mes lluny encara de Plasencia que de Cabezabellosa.

A Sant Jeroni de la Murtra, como ens explica Jaume Aymar: “El lloc era pantanós y els mosquits molestaven als frares. Les aigües estancades al fons de la vall eren causa de febres palúdiques”[4].

Remenant i remenant llibres i cròniques del meu admirat emperador, vaig trobar una altra dada que ens indica una forta vinculació de Carles V envers Catalunya. Tal com ens diu na Gertrude Von Schwarzenfeld, l’emperador, veient-se proper a la mort, “havia demanat que hom tingués a punt espelmes beneïdes, que s’havien portat del monestir de Montserrat”[5]. Recentment, un monjo de Montserrat, havent-li tret a conversa el tema de les espelmes i de la mort de Carles V, em va comentar que “no van ser espelmes, sinó que va ser una imatge de la Verge de Montserrat la que se li va fer arribar en els últims moments”.

Seguint amb la recerca, i consultant altres escrits, he pogut esbrinar que en el moment de la mort de Carles V es trobaven al seu costat tres personatges de l’entorn de la Corona d’Aragó. Així, tenim fra Bartolomé Carranza, de Miranda de Arga (Navarra), fra Joan Reglà, de Hecho, (Osca) i fra Marc Orriols, de Cardona, monjo de la Murtra[6]. Aquests personatges, tenint present la vinculació religiosa de Navarra a la Corona d’Aragó, és més probable que estiguessin junts a la Murtra que no pas a Yuste.

A més a més, tenim el fet que encara que Carles V va abdicar a favor del seu germà Ferran I i del seu fill Felip II, i els va deixar tots els territoris del seu vast imperi, ateses les lleis de successió de Catalunya, l’emperador no podia abdicar com a rei de Catalunya i va morir sent rei d’aquest territori. Això vol dir que va continuar, fins a la seva mort, sense privar-se d’indicar les línies mestres del seu govern. Per tant, i en conseqüència, si Catalunya era l’únic territori que encara n’era rei, resulta més lògic que es retirés a prop de Barcelona, dins dels seus dominis, que no pas a Yuste, a on a més a més, no hi havia estat mai.

Resulta també molt il·lustratiu el que comenta en Jaume Aymar. Segons ell, doncs, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra va ser visitat repetidament pels monarques i familiars de la Corona de Aragó, Joan II, Ferran i Isabel els Catòlics, Joana la boja, Felip II, l’emperadriu Maria, esposa de Maximilià II d’Àustria i Joana d’Àustria esposa de Manuel de Portugal, germanes de Felip II. Carles V hi va fer diversos sojorns. En la seva visita de 1533, va lliurar cent escuts amb què es va sufragar la construcció del cor de l’església. Duran l’estada de l’emperador a Sant Jeroni l’any 1535 va organitzar la campanya de Tunis”[7] Carles V va estar del 1 d’abril al 2 de juny entre Barcelona i Badalona. Royal Tyler[8] ens diu: “En Monzón (1542), Carlos dijo al embajador portugués Lorenzo Pérez que la primera vez que pensó retirarse del mundo fue a su regreso de Tunez en 1535”. Aquest comentari ens fa intuir a on pensava retirar-se Carles, tenint en compte que havia fet una estada de dos mesos a Sant Jeroni.

L’Aymar també ens assegura que Felip II va confirmar al monestir tots els privilegis y mercès atorgats pels seus antecessors. Finalment l’Aymar, acaba dient-nos que diversos frares de Sant Jeroni de la Murtra van fer la segona professió al monestir de San Lorenzo del Escorial, que és també de l’ordre de Sant Jeroni. Fra Miquel Morató, frare de Sant Jeroni de la Murtra, estant de conventual a San Lorenzo del Escorial, era tan virtuós que se’l coneixia com el santo catalán[9]. L’any 1598 fra Llorenç de Viu, de Sant Jeroni de la Murtra, va ser proposat com a General de l’ordre jerònima de l’Escorial, però va morir abans de ser nomenat[10]. El pas de monjos de la Murtra a l’Escorial és prou important per esbrinar a quin monestir podia haver estat l’emperador, sobretot perquè, als escrits que llegeixo referents al temps del seu retir, no he trobat ni una referència de cap monjo de Yuste que passés a l’Escorial.

Fixem ara la nostra atenció en una qüestió que em té molt intrigat darrerament. Em refereixo a les cartes que la Infanta Princesa Joana d’Àustria, filla de Carles V i germana de Felip II, va enviar als diputats de la Generalitat de Catalunya. Aquestes cartes són citades per Francesc Bofarrull[11].

Així, tenim que el 28 de setembre del 1556, vigília de Sant Miquel, Carles V va desembarcar a la platja de Laredo, a Cantàbria, amb la intenció de retirar-se a un monestir jeroni. En el moment de l’arribada no hi havia cap comitè de recepció i no tenien cap lloc a on hostatjar-se.

El dia 10 d’octubre, estant a Valladolid amb el seu pare, la Infanta-Princesa Joana d’Àustria, germana de Felip II, va enviar una carta a la Generalitat de Catalunya per la qual indicava que el seu pare Carles V havia arribat a Laredo sa i estalvi[12].

Resulta xocant que enviés una sola i única carta referent aquest assumpte als diputats de la Generalitat de Catalunya en comptes de comunicar-ho a Plasència, si és que tenia la intenció de dirigir-se al monestir de Yuste.

En aquesta mateixa línia, al cap de dos anys, el 29 de setembre del 1558, ens tornem a trobar que la Infanta-Princesa va enviar la carta als diputats de la Generalitat de Catalunya amb el “comunicat oficial” de la mort de l’emperador[13]. (evidentment ells ja savien que era mort) A la seva Història de Catalunya, en Rovira i Virgili ens indica que aquesta carta va arribar a Barcelona el dia 5 d’octubre[14].

Pensem com funcionava el correu en aquells temps. El correu d’aquella època funcionava per postes (d’aquí ve el nom de correu postal). La distància entre postes era de 20 km. Un cavall al pas triga 4 hores a fer el trajecte de posta a posta. Plantegem el següent fet: de Yuste a Valladolid hi ha 290 km, que representen 2 dies i mig de durada del viatge. De Valladolid a Barcelona hi ha 740 km, que representen més de 6 dies de viatge. Tenint en compte la durada d’aquests desplaçaments respectivament, ens trobem d’una forma aproximada, amb la següent conclusió:

Si Carles V hagués mort a Yuste, la carta esmentada hauria fet el recorregut de Yuste>Valladolid>Barcelona, cosa que equival a una demora aproximada de 2 dies i mig, i hauria arribat a Barcelona del 2 al 3 d’octubre. Per contra, si Carles V hagués mort a Badalona la carta hauria fet el recorregut, Badalona >Valladolid>Barcelona. Això equival a una demora aproximada de 6 dies, i la carta hauria arribat a Barcelona el 5 d’octubre, cosa que ens confirma en Rovira i Virgili.

Seguint la tònica de la meva hipòtesi, Carles V va morir a Badalona, algú va desviar l’atenció de aquest fet de Badalona cap a Yuste. Em vaig plantejar, qui, quan i per què, podia haver canviat Sant Jeroni de la Murtra pel Monestir Jeroni de Yuste.

El primer pas que vaig fer va ser esbrinar, quina era la referència més antiga que parlava de Yuste. La referència més antiga que he trobat és al llibre de Fray Prudencio de Sandoval[15], en el capítol final d’aquesta llarguíssima crònica. Fray Prudencio ens relata, amb tot luxe de detalls, la vida que portava l’emperador a Yuste fins el moment de la seva mort, de tal forma i manera, que talment sembla que ell estava constantment al costat del Carles V, fins i tot en els moments més íntims.

En Sandoval ens diu que: “La princesa doña Juana, hija del Emperador y gobernadora de estos reinos, deseando saber la vida y fin que su padre habia tenido, envió pedir una relación de ella, y fray Martín de Angulo, prior de este monasterio de Yuste en el mismo tiempo que el Emperador alli vivió y murió... La misma relación original que fray Martín envió a la princesa, y firmada de su nombre tengo, y la quisiera poner aquí como el prior la escribió”.

Personalment crec que en aquest moment es presenta una magnífica ocasió per canviar d’un cop de ploma el nom del monestir. Podem imaginar-nos que l’autor de l’escrit fos el cronista i prior de Sant Jeroni de la Murtra, Pere Alsina de Cardona.

Pensem amb un xic de malícia, i que Felip II ordenés a Sandoval, que canviés el nom del prior, el nom del monestir i el lloc. Argumentar el perquè no resultarà molt complicat. És coneguda l’idea principal de la política de Felip II, d’unificació de Espanya. Els fets que ens ocupen, serien transcendents en la història d’Espanya i donarien protagonisme a Catalunya, cosa que no li interessava.

Ja tenim qui, Felip II, ja tenim quan, finals dels 1500 i principis del 1600 i ja tenim el perquè.

Passem a continuació a posar de manifest un altre fet que ens indica la obsessió de Felip II per esborrar de l’escena a Catalunya.

A la desfilada de les pompes fúnebres organitzades per Felip II en honor al seu pare, Carles V, a Brussel·les els dies 29 i 30 de desembre de 1558, a la Catedral de Santa Gúdula, es presentava un carrusel de cavalls acompanyats de tres gentils homes per cada un de ells. Els cavalls en qüestió anaven guarnits amb una manta de la bandera de cada regne representat[16].

En aquesta llarga desfilada apareixen entre d’altres, els regnes que tenen les quatre barres vermelles sobre fons d’or. Hi son presents: les armes del regne de Còrsega, del regne de Sardenya, del regne de Sicília, del regne de Mallorca, del regne de Valencia, del regne de Nàpols, del regne d’Arago. Com es que hi son representats tots els regnes que porten les Quatre barres i no hi ha el país que les va estendre, CATALUNYA?, bé, perquè Felip II tenia una fixació contra Catalunya, la volia esborrar del mapa i volia una Espanya d’un sol territori. (No considero Catalunya part d’Aragó en aquest cas).

La història ens diu que Carles V va abdicar i es va retirar perquè estava molt malalt i cansat de governar i va decidir anar a descansar a un monestir de l’ordre de Sant Jeroni. Dons bé, la meva modesta impressió desprès d’analitzar cròniques i cròniques, és que Carles V, podria haver estat víctima d’una jubilació anticipada. Jo crec que les immenses ganes de governar del seu germà Ferran i del seu fill Felip i una certa predisposició de Carles envers Catalunya varen, com ja he dit, forçar una abdicació prematura.

Una de les coses que m’han cridat l’atenció és que diuen que va arribar l’any 1556 a Jarandilla, assegut a una cadira i que el portaven quatre criats, que s’anaven rellevant, perquè degut a la gota no podia caminar ni muntar a cavall. La gota és provocada per l’acumulació de cristalls esfèrics d’àcid úric envoltats de punxes. El dolor és tant intens que no es pot aguantar.

En una obra de Juan José Martín[17], podem llegir el següent paràgraf que xoca frontalment amb la suposada impossibilitat de caminar per part de l’emperador: "En el lado de oriente surgió un jardín cubierto de flores y hierbas y sombreado con árboles aromáticos, limoneros, cidros y naranjos,... A dos tiros de ballesta de la casa se levanta una ermitilla llamada de Belén, a la que se llegaba algunas veces Carlos V, siguiendo un ameno y umbroso camino, para solazarse bajo la sombra de los árboles".

Resulta curiós que ja abans, el propi J.J. Martín[18], ens ha explicat que a Yuste, “Las fuertes heladas del invierno conjelaban la verde naturaleza”....

Com a pista addicional vull cridar l’atenció d’un detall. Els tarongers i llimoners són arbres més propis de la costa mediterrània que no pas de la Comarca de la Vera a on està Yuste, a una altitud de 780 m, un clima fred, “de fuertes heladas”. En aquestes condicions climàtiques no hi poden viure els cítrics.

En contra d’aquesta crònica de J. J. Martín.., en J. Sigüenza[19] ens parla de l’entorn del Monestir de la Murtra quan s’hi van instal·lar els monjos Jeronis l’any 1416, “Está en el verano y en medio del invierno igualmente lleno de verdura, apacible a los ojos; los naranjos y cidros, murtras, arrayanes y otras alegres plantas...”

J. Sigüenza[20], quan es refereix a la fundació del monestir de Yuste diu:

“A siete leguas de la ciudad de Plasencia, en lo áspero de la sierra fragoso y cubierto de maleza, se recojieron algunos ermitaños...”

Tornem a fixar l’atenció en les verdures i els tarongers de la Murtra i retornem al frare Sigüenza[21] que referint-se a la fundació del monestir de San Lorenzo del Escorial ens diu: “Vino luego Fray Marcos de Cardona, profeso de la Murtra de Barcelona, que tambien habia estado en Yuste haciendo de jardinero...”, mes tard diu: “hicieron un huertecillo, pusieron en él verduras i naranjos que habia traido fray Marcos de la villa de Plasencia, aunque la tierra les hizo mal hospedaje...” (la de l’Escorial). Fray Marc Orriols de Cardona, music i jardiner, per mí, no va estar mai a Yuste. De Sant Jeroni de la Murtra va passar a Sant Lorenzo del Escorial i les verdures i tarongers eren de Badalona.

Retornem ara un altre cop a: “A dos tiros de ballesta de la casa se levanta una ermitilla llamada de Belén, a la que se llegaba algunas veces Carlos V”, i fixem ara la nostra atenció en un fet, si més no, curiós.

El nom canònic de Sant Jeroni de la Murtra és Sant Jeroni de la Vall de Betlem i a 700 metres del monestir ens trobem la Torre Pallaresa... La torre Pallaresa, a on també s’hi va hostejar l’emperador varies vegades, va ser confirmada com a castell per el propi Carles V, el 30 de maig de l’any 1535, al dia següent, va partir de la Murtra per anar a la campanya de Tunis.

Un tret de ballesta no és una mida precisa, pot variar de 300 a 400 metres, dos trets de ballesta podrien representar aproximadament 700 metres, distància, com ja he citat, entre la Torre Pallaresa i Sant Jeroni de la Vall de Betlem.

Vull aportar aquí un altre dada, per aclarir el text, que segueix. La història de Yuste ens diu que quan l’emperador va arribar al monestir extremeny, no estaven acabades les obres de construcció de les estàncies on s’havia d’hostejar. Esperant la finalització de les obres esmentades, es va hostejar al “Castillo de Jarandilla” situat a 10 Km de Yuste. Es dóna la circumstància que a la Murtra també s’hi van fer unes obres d’ampliació per a hostejar els monarques que volguessin fer algun sojorn al monestir de Badalona. Les obres es van iniciar curiosament l’any 1558, any de la mort de Carles V. La construcció esmentada és coneguda com a “obra nova”, la data d’inici de les obres no encaixa, però potser hagi estat fixada incorrectament.

Es molt provable, que durant les citades obres destinades a Carles V al Monestir de Sant Jeroni, l’emperador s’hostegés provisionalment a la Torre Pallaresa i tot passejant, s’acostés de tant en tant, a donar un cop d’ull, per veure l’estat de “l’obra nova”. La Torre Pallaresa, seria el “Castillo de Jarandilla” i la Murtra seria el Yuste de la història oficial.

MONASTERIO DE YUSTE

CASTILLO DE JARANDILLA

MONESTIR DE SANT JERONI DE LA MURTRA

TORRE PALLARESA

Abans de tancar aquest assumpte dels passejos, vull fer notar que si Carles V estava tant malalt de gota, cóm és que passejava tant freqüentment. No serà, com ja he apuntat abans que la gravetat que ens volen fer creure no era tal com ens la pinten ?.

Continuem la reflexió amb noves dades curioses, A una crònica de una de les múltiples planes d’Internet que parlen de Carles V a Yuste, n’hi ha una que afirma .”Se retiró a Yuste porque alli se encontraban sus amigos” i jo em pregunto, quins amics podia tenir a Yuste si no hi havia estat mai ?. A la Murtra si que hi tenia amics, observem el fresc del refectori de Sant Jeroni de la Murtra. Aquest fresc es va acabar de pintar l’any 1557 curiosament quant Carles V estava retirat a un monestir Jeroni.

Refectori de Sant Jeroni de la Murtra.

La galeria de figures ens mostra d’esquerra a dreta els següents personatges: Una criada negra, l’emperadriu Isabel de Portugal, Carles V, Francesc Borja virrei de Catalunya (cosí de l’emperador i de l’emperadriu per par de pare i de mare), Eleonor de Castro, esposa del virrei, el gat negre d’Andrea Dòria, el gos de l’emperador, l’almirall Andrea d’Oria, Fra Pere Alsina prior del monestir i una dama de la cort llegint. Observant la pintura, notem que no es tracta d’un retrat de família, Isabel de Portugal va morir l’any 1539, Eleonor de Castro l’any 1546. La dama de la cort s’hi podria haver afegit desprès i representar a Joana d’Austria llegint la crònica de Pere Alsina, a la que es refereix Prudencio de Sandoval. Ens crida l’atenció que a una galeria de personatges tan importants hi apareguin dos animals domèstics. (que per cert, s’ha salvat perqué ningú no s’hi havia fixat)

El gat negre de Andrea d’Oria: Lluis Pasteur va dir que el gat era l’animal més net i més desproveït de virus i bacteris. Des de l’inici dels primers grans desplaçaments en vaixells de fusta, s’hi embarcaven un munt de gats per combatre les rates que criaven a la bodega. Les rates contaminaven el grà amb els seus excrements i eren portadores del bacil de la pesta negra. Per altra banda, els mariners li atribuïen al gat negre, facultats per a protegir els vaixells contra els temporals, i aixecar el vent actuant com amulet a bord. No es d’estranyar, donç, que Andrea d’Oria tingués un gat negre amb pedigrí al seu camarot i se l’endugués amb ell a passar uns dies amb Carles V a Sant Jeroni de la Murtra.

El gos de Carles V: Carles V es feia acompanyar per un gos de la raça irlandesa Wolfhound, ( llebrer caçador de llops ). El Wolfhound és el més alt de totes les races conegudes i degudament ensinistrat és dels més ferotges, Francisco Pizarro els va utilitzar per evangelitzar els indis del Perú.

Tiziano Teodor de Bry

Com ja he dit abans, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra és el més visitat pels reis de la Corona d’Aragó. El pare Sigüenza[22], parla de: “El rey don Juan padre de don Fernando el Católico, oyó la fama de sus virtudes, fue a visitarlos de propósito, tratólos y provó por veces que no se alargaba nada. Frecuentó con esto las idas y vueltas y despedirse de sus jerónimos harto contra su voluntat.. Heredó esta misma devoción su hijo, nuestro buen don Fernando.. Llevó consigo algunas veces a su amada consorte la reina doña Isabel... El emperador Carlos V, su glorioso nieto, quiso tambien gozar de la conversación de estos siervos de Dios. Estabase de una vez con ellos cerca de treinta dias y si pudiera y el gobierno de tantos reinos le diera mas lugar hiciera esto mas veces...”

“Otros principes han ido a visitar a aquellos siervos de Dios y a participar del fruto de sus santos ejercicios y ejemplo...”

Ferran II Isabel Cristòfor Colom

Imatge de mènsules del claustre de Sant Jeroni de la Murtra

El 2 d’abril de l’any 1493, tornant del segon viatge, Cristòfor Colom, va ser rebut per els Reis Catòlics Ferran i Isabel ,a Sant Jeroni de la Murtra. Al dia següent 3 d’abril es va fer la recepció oficial al Saló del Tinell de Barcelona.

Fixem ara la nostra atenció sobre un altre personatge de la història de Yuste que també m’ha provocat sospites. El personatge en qüestió és el famós rellotger i fabricant d’autòmats, Joanelo Turriano de Cremona (Itàlia). En Joanelo era el primer que entrava a la cambra de l’emperador de bon matí, per donar corda als rellotges i mecanismes dels que gaudia Carles V. Resulta que en Turriano va escriure un llibre[23], on ens parla de com podem saber si l’aigua és bona o no i diu textualment. “Como en Catalunya, cerca de Cardona, que hay una cueva que del agua que se convierte en piedra se hacen tantas formas y tan variadas, asi en forma como de colores”.

Podria ser en Joanelo Turriano de “Cremona”, Joan Turriano de “Cardona”?.

Les beates dominiques es traslladen a Barcelona[24] amb el consentiment de la Corporació Municipal i van obtenir, el 1497, llicència del General de l’ordre de Sant Agustí, la mateixa ordre inicial dels Jeronis, Fra Joan Turriano, podria haver existit per tant, un Joan Turriano, fill o nebot del frare que s’hagués instal·lat a Sant Jeroni de la Murtra, fabricant rellotges i mecanismes autòmats.

Referint-se al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a la seva crònica, Francesc Talet[25] ens cita: “En esta casa se conservaba una màquina de 4 doctores y 4 evangelistas de Murtra que era cosa de ver, segun dicen los que la vieron y tenia fama casi por todo el mundo; y por esta ocasión venían no solo de la propia tierra sino extranjeros por curiosidad..”

Ja tenim aquí una pista d’on es trobava en realitat en Turriano. Teodoro Martín[26] ens dona una explicació molt hàbil d’aquest embolic i ens diu primer que Turriano coneixia lo de Cardona perquè li havia explicat el Frare Marc Orriols de Cardona i que el mecanisme de la Murtra l’havia construït en Marc Orriols, perquè li havia ensenyat a fer-ho en Turriano.

Tenim un enginyer italià coneixedor de Cardona i un music jardiner constructor de autòmats. Jo crec personalment, que és molt més senzill, que tan Marc Orriols com Joan Turriano fossin de Cardona, que no van estar mai a Yuste, ja que no saben els historiadors com explicar-nos una sèrie de fets que no encaixen i que nosaltres explicaríem d’una altra manera.

Resulta molt curiós que segons ens indica Manuel de Foronda y Aguilera[27] el dia 9 de juliol de 1558, dos mesos i mig avanç de la seva mort, Carles V, escrigués una carta a Juan Vázquez, “sobre las medidas necesarias, por la proximidad de los turcos, para preservar Cerdeña”. Aquesta preocupació de la proximitat dels turcs a mi en fa suposar que era més preocupant a Badalona que no pas a Yuste. Recordem que els raids dels turcs eren molt freqüents a les costes del llevant (Cervantes 2ª part del Quixot)

(Afegint el que diu José Mª Cuyàs[28] “...Alcánçanse a ver en los dias serenos las Islas de Mallorca”.

Resumint:

- Es retira a fer vida monacal amb 60 a 70 persones al seu servei. ???

- Continua amb la seva dieta preferida de marisc a 460 Km del mar. ???

- Mort de Paludisme a un indret on no era fàcil d’agafar. ???

- Passeja per entre taronges i llimones a un indret on no n’hi havien.???

- Es preocupava, estant lluny de Catalunya, per la proximitat dels Turcs a Cerdenya, quan feien perillar molt més Hungria o Austria ???

Des de l’any 1556 fins a 1558 Carles V va escriure o dictar 80 cartes donant ordres a uns i altres. Això a mi en fa pensar, que com ja he apuntat, no estava de cap manera retirat en pla monacal, va estar tot el temps a Sant Jeroni de la Murtra remenant les cireres de Catalunya i d’altres indrets del seu imperi.

Com ja he dit al principi: tot son pures conjectures, pistes, impressions i sospites, ara nomès cal que algú trobi, amb temps, documents que puguin demostrar aquesta hipòtesi.

---

[1] ROYAL TYLER, El Emperador Carlos V

Editorial Juventud, Madrid 1958,pag. 206

[2] JOSE Mª CUYÀS, Resumen Histórico del Monasterio de San Jerónimo de la Murtra, Badalona 1972, pag. 8

[3] Idem (1). Pag. 207.

[4] JAUME AYMAR i RAGOLTA, El Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; Diputació de Barcelona, Barcelona, 1993, p. 28.

[5] GERTRUDE VON SCHWARZENFELD, Carlos V, padre de Europa; Editorial Cultura Clásica y Moderna, Madrid,1958, p. 351.

[6] MARCELINO MENÉNDEZ Y PELAYO, Historia de los Heterodoxos Españoles; Madrid, 1880, Llibre quart, capítol VIII, part III.

[7] JAUME AYMAR I RAGOLTA, La Murtra i el Toisó. Humanisme i Renaixement en temps de Carles I i Felip II; Publicacions del Museu Ramon Pané, núm. 4; Edimurtra,SA; Badalona, 1999/2000, p. 14.

[8] Idem (1). Pag. 205

[9] Ídem, p. 26.

[10] Ídem.

[11] FRANCESC BOFARULL Y SANS, Predilección del Emperador Carlos V por los Catalanes; Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepus, Barcelona, 1895.

[12] Ídem, document núm. 130, p. 110.

[13] Ídem, document núm. 131, p. 110-111.

[14] ANTONI ROVIRA I VIRGILI, Història de Catalunya; Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1978, volum VII, p. 612.

[15] Fray Prudencio de Sandoval, Historia de la vida i hechos del Emperador Carlos V. Libro 28.

Madrid 1604.

[16] Jean y Lucas Doetecum, La magnifique et sumptueuse Pompe Funébre … ……Charles Cinquième …. Amberes, Museum Plantin-Moretus-Stedelijk Prentencabinet. Inv R.44.8, 1559.

[17] Juan José Martín González, El palacio de Carlos V en Yuste, Archivo Espanyol de Arte nº 89 Madrid 1950 pag. 46.

[18] Idemm pag. 27

[19] José Sigüenza, HISTORIA DE LA ORDEN DE SAN JERÓNIMO, JUNTA DE CASTILLA Y LEÓN, Consejeria de de Educación y cultura, Vol. I, pag. 160.

[20] Idem. Vol. I, pag. 197

[21] Idem. Vol. II, pag. 442 i 443

[22] Idem, Vol I, pag. 360 i 361

[23] JUANELO TURRIANO, Los veintiún libros de Ingenios y Máquinas, Fundación Juanelo Turriano, Madrid 1987, vol. I, pag. 122

[24] ELENA BOTINAS I D’ALTRES, Les Beguines, Publicacions de l’abadia de Monserrat, 1991, pag.76.

[25] FRANCESC TALET, Cronica dels priors. Arxiu de la Corona d’Aragó. Barcelona, Monacals d’hisenda 2516. pags. 333 i següents.

[26] TEODORO MARTÍN MARTÍN, Fray Marcos de Cardona, jardinero de Carlos V y Felipe II en Yuste y El Escorial, Cocheras del Rey. Madrid 2008, pag.57.

[27] MANUEL DE FORONDA Y AGUILERA, Carlos de Gant. Los viajes del emperador...... any 1914

[28] Idem (2). pag. 8.

JEOPARDY VE DEL CATALÀ-TROBADORESC “JOC PARTIT”

JEOPARDY VE DEL CATALÀ-TROBADORESC “JOC PARTIT”

"Nunca te acostarás sin saber una cosa más..."

Respecte a “jeopardy”.. el diccionary diu el mateix que em va dir na Helena Martí...

Estavem traduïnt a l’anglès, el text de “Leonardo, Montserrat i el secret de la Gioconda”, i vaig emprar “jeopardize”, per dir que els seus colegues el “posaven en entredit” com a pintor, quan de fet en aquest cas concret quedava millor: “were questioning”.. com va dir el Mike.., però aquesta discrepància em va portar a encetar una petita investigació sobre “jeopardy”...

Diccionari (significat de jeopardy):

Nom	Verb
1. perill 2. dany 3. risc	1. ocasionar 2. arriscar 3. perillar 4. posar en perill 5. danyar 6. comprometre

1.- double jeopardy == "jutjar" dues vegades

2.- jeopardy. n [ME jeopardie, fr. AF juparti, fr. OF jeu parti, lit., divided game] (D'origen "trobadoresc" català-provençal)

Aquí és on vaig saltar de la cadira, “jeopardy” un mot català!!!:

“Joc partit o Partiment” (és un debat dialogat sobre temàtica amorosa davant un tribunal o cort d'amor)...”

(Els trobadors empraven tambè el “Sirventés”- Cançó política, moral, satírica i social, on es defensava un home, una idea o una acció determinada – no us inspira res?).

“The "jeu parti", or "débat", a debate on love between two poets; the alba, or morning song, in which lovers are warned by a night watchman that day approaches and that the jealous husband may at any time surprise them... “

Pot-ser d'aquest "perill" va venir l'accepció actual... ;-) .. però aquí els poetes posaven "en tela de judici" el seu amor i discutien fins l'alba, quin era el millor.. (d’aquí el nom de la cançó, la definició catalana ho deixa bèn clar..)

És curiós perqué porto 25 anys emprant un significat de "jeopardy" que no és l'estàndar. És a dir, amb el sentit que jo li donava => "posar en tela de judici"... encara que... pot-ser veladament, la meva acepció, en anglès, existeix o ha existit des de els seus origens (que com hem vist són ben catalans..), encara que ells no ho sàpiguen.

S’han quedat tant amb el sentit de “perill”, que expliquen el significat de “double jeopardy” (que és estrictament “jutjar - posar en judici” dues vegades), dient que és degut a que el reu està en doble perill de mort!!.. Senyor baixa!! Aixó és il.luminació divina!! No en tenen ni idea!!

Allà pels anys 80, estant a Madrid em varen demanar que volia dir "jeopardize" i vaig contestar: "poner en la picota", que curiosament està a cavall entre ”posar en perill" i ”posar en entredit"... el "comprometre" també s'hi acosta.. més “light”, però mireu la acepció jurídica... veureu que se sembla més a la 2ª.

Jo curiosament no ho vaig mirar mai al diccionari, ho vaig treure del context dels meus anys parlant amb gent nativa, el 1985 ja portava 25 anys navegant amb americans i anglesos...

"Poner en la picota”: La picota es una piedra con una punta afilada enque se colocaban las cabezas de los ajusticiados en la plaza pública o a la entrada de las ciudades. ..."

Si algú vol traduïr a l'anglès "posar a la picota" amb una sola paraula.. no crec que n'hi hagi cap altre que s'hi acosti tant.. emprant-la en el sentit de “posar en tela de judici" (amb els caps a la plaça pública...), renoi si implicava perill i als "reus" s'els jutjava..

Sembla ser que vaig continuar a l'edat mitjana.. no amb el sentit que té avui, de fet.. en aquells temps "posar a la picota" comportava un perill palès... ;-)...

Acepció jurídica

(double jeopardy=jutjar dues vegades)
1. (1006) double jeopardy
... double jeopardy, in law, protection against the use by the state
of certain multiple forms of prosecution...
... In general (in countries observing the rule of double jeopardy), a
person cannot be convicted twice for the same crime based on the same
conduct...
... The defense of double jeopardy also prevents the state from
retrying a person for the same crime after he has been acquitted...

2. (1004) Criminal Law: Principles of criminal law: SUBSTANTIVE
CRIMINAL LAW: The definition of criminal conduct.
... Protection against double jeopardy...
... In Anglo-American law the most difficult problems of double
jeopardy involve the question of whether the second prosecution is for
the "same" or a "different" offense...

3. (1004) Cardozo, Benjamin Nathan
... 319 (1937), a criminal case involving a claim of double jeopardy,
he held that the Fourteenth Amendment (1868) to the Constitution
imposed on the states only those provisions of the Bill of Rights (the
first 10 amendments, 1791) that were "of the very essence of a scheme
of ordered liberty...
... Maryland), which held that the rule against double jeopardy was so
fundamental to justice as to be a requirement of due process of law...

4. (1002) Criminal Law
... Protection against double jeopardy...

5. (1002) Procedural Law: Criminal procedure: POST-CONVICTION PROCEDURE
... This is due to a strict interpretation of the concept of double
jeopardy, which forbids a defendant to be tried twice for the same
act...

6. (1002) Procedural Law: Conflict of laws: INTERNATIONAL CRIMINAL
LAW: Foreign judgments.
... In this way the double jeopardy rules of many national laws,
barring a second proceeding on the same facts, is extended to the
international level...

7. (1002) The Theory and Conduct of War: THE INSTITUTION OF WAR:
Military law: JURISDICTION: Offenses against military law.
... All countries have rules to prevent the double jeopardy of an
offender being punished for one act by both civil and military
jurisdiction...

8. (1002) accused, rights of
..., cross-examine) his accusers, as well as freedom from unreasonable
searches and seizures and freedom from double jeopardy...

9. (1002) Rights, Bill of
... The Fifth Amendment requires grand jury indictment in prosecutions
for major crimes and prohibits double jeopardy for a single offense...

10. (1002) criminal law
... Criminal law usually precludes the trial of a person a second time
for the same offense (double jeopardy) and contains statutes of
limitations--that is, limits for the period during which charges may
be made...
19 Items found in 'Articles' for 'jeopardize', showing 10 . [Show ALL]

Acepció estàndard..

1. (1) China: HISTORY: The People's Republic of China: THE
CULTURAL REVOLUTION, 1966-76: Consequences of the Cultural Revolution.
... Officials at all levels of the political system had learned
that future shifts in policy would jeopardize those who had
aggressively implemented previous policy...

2. (1) Southern Africa: THE REGION: History: THE POLITICAL ECONOMY
OF SOUTHERN AFRICA, 1910-45: North of the Limpopo.: Southern Rhodesia.
... Thus, international capital's fears that self-government would
jeopardize their interests proved unfounded...

3. (1) Hungary: Physical and human geography: THE ECONOMY
... The state intervenes with financial assistance only if the
closure of an enterprise would affect a large number of workers or if
it would jeopardize national security...

4. (1) Protestantism: THE PROTESTANT HERITAGE: Teaching, worship,
and organization: COMMON PRINCIPLES AND PRACTICES OF THE MAGISTERIAL
REFORMERS AND THEIR SUCCESSORS: The ongoing reformation of the church.
... While most of the Reformers, once established, tended to
resist extensions of reformation that would jeopardize their status
and definition, almost all Protestants, at least nominally, assented
to the idea that ecclesia reformata semper reformanda--i...

5. (1) China: HISTORY: The People's Republic of China:
ESTABLISHMENT OF THE PEOPLE'S REPUBLIC: Readjustment and reaction,
1961-65.
... 16, 1964) affected the debate by appearing to support Mao's
contention that domestic revolutionization would in no way jeopardize
long-term power aspirations and defense capabilities...

6. (1) Frederick the Great: Domestic policies.: Army and the state.
... In 1749 and 1764 he issued decrees limiting the obligations of
the peasant to his lord, and in 1748 he ordered officers not to treat
their men "like serfs"; but these were essentially efforts to prevent
the plight of the peasant from becoming so desperate that he would be
driven into flight and thus jeopardize the supply of recruits...

7. (1) Reproduction and Reproductive Systems: HUMAN REPRODUCTION
FROM CONCEPTION TO BIRTH: Parturition: the process of birth: OPERATIVE
OBSTETRICS
... If an expeditious delivery is desired to reduce maternal
stress, especially if the woman suffers from conditions such as heart
disease, acute pulmonary edema, or certain neurological conditions or
if exhaustion or a prolonged second stage of labour jeopardize a
successful vaginal delivery, forceps may be employed...

8. (1) Italy: HISTORY: Italy, 962-1300: THE AGE OF THE
HOHENSTAUFEN: Frederick II.
... This dramatic reversal on the part of the pope and his seeming
willingness to jeopardize what most historians have viewed as the
papal position in Italy has raised serious questions...

9. (1) Insurance: Kinds of insurance: LIFE AND HEALTH INSURANCE:
Group insurance.
... The insurer tends to be liberal on claims settlement because
the typical premium under a group plan is large enough for the insurer
to be unwilling to jeopardize the good will of the clientele through
miserly claims treatment...

10. (1) The Crusades: The crusading movement and the first four
Crusades: THE FOURTH CRUSADE AND THE LATIN EMPIRE OF CONSTANTINOPLE
... Reluctant to jeopardize the Crusade, Innocent gave conditional
absolution to the crusaders--not, however, to the Venetians...

TRACTAT D’ALCAÇOVES

TRACTAT D’ALCAÇOVES

Extret d’emails

Hola, sobre el tractat d'Alcaçovas, entenem que va ser signat entre Castella i Portugal. Correcte? També sabem que Colom va haver de baixar fins les illes de Cap Verd per tal d’agafar els corrents i vents favorables, i arribar a les costes caribenyes, fet que es va canviar per una ruta E-O per tal que Portugal no reclamès els seus drets, correcte?

Però, si el tractat era entre castellans i portuguessos, perquè un català de la corona catalano-aragonesa havia de mentir sobre la ruta seguida? com s’aplicava aquest tractat a altres païssos com Catalunya?

Benvolguts:

Si el que insinueu ès que en Colom podia navegar, com català que era (és a dir de la Corona d’Aragó, no de la de Castella), per sota de la latitud de la Gomera, atès a que no estava lligat pel tractat d’Alcaçoves, la meva opinió és que hi estava lligat i que no hi podia navegar.

I us diré perqué => pur sentit comú.. contra documents adulterats

Si hi ha algun document d'Alcaçoves que parli nomès de Castella, està retocat...

Creieu de veritat que el tractat d'Alcaçoves signat principalment per cedir els drets sobre les Canàries es va signar només amb Castella, quan està ampliament demostrat, que fins aquells temps, les Canàries eren Catalanes?

Al profús estudi de Rumeu d’Armas (glosat per Carles Camp) sobre el bisbat de Telde hi afegeixo de moment tot aixó, o creieu que són casualitats?:

• Ferran signa el tractat com rei d’Aragó: “...señores Rey e Reina de Castilla e de los reinos de Aragón e de Sicilia..”
• Mapa de Cantino de 1502 amb la senyera a les Canàries i a... Sevilla
• El 1492 els que teniem coneixements científics de navegació erem els catalans (Canàries=Navegació)
• El 1494 han de recòrrer a Jacme Ferrer de Blanes per fer la línia de Tordesillas (i diuen que és de Burgos)
• La Candelària és la Mercé
• ”Ca”, l'arrel i origen del nom de Canàries és més emprat en Català medieval i els seus topónims (P.E.: Canet), que en castellà
• Illa de Palma a Mallorca => Isla de la Palma a Canàries
• La capital Palma de Mallorca => Las Palmas de Gran Canària
• Illetes a Palma de Mallorca => Isletas (diminutiu català) a Las Palmas Gran Canària (amb la mateixa forma geogràfica)
• La guitarra catalana, origen del tiple menorquí i d’aquest del tiple canari (el xarango argentí en serà un derivat)
• Similitud dels vestits típics de les dones Canàries i els de “Ses Illes”
• L'illa de Ferro és diu Ferro als mapes antics no Fierro-Hierro en castellà (aixó vé mes tard... quan ens les roban)
• Document de 1443, "y el Papa cedió las Canarias a don Luis de la Cerda (savem que era de la corona d'Aragó => Juanjo)
• La senyora de la Gomera que visita Colom era de la Corona d'Aragó
• El Mapa de Cantino (1502) diu: ”has antilhas del rey de Castella”..a la seva mort ja és un altre cosa..

Resumint, em sembla que hi ha prous proves per dir que el català Joan Colom, havia d’acatar el tractat d’Alcaçoves signat pel seu Rei i no podia navegar més avall de la Gomera.

I per anar al Carib, no ho dubteu, s'hi ha d'anar amb els corrents de les illes de Cap Vert i tornar pel nord amb el corrent del Golf.

Ès tant important aquest fet que per mantenir la legalitat del descobriment, tots els mapes fins el de Waldseemüller (Saint Diè, 1507), dibuixen les illes del carib (Cuba, Hispaniola, etc.), per sobre del Tròpic de Càncer quan de fet estan per sota, (12º d’error.. vegeu la meva ponència de l’eclipsi al 5è simposi), quan.. de fet.. la latitud es podia mesurar amb un quadrant de fusta casolà, fins i tot el 1492, amb un error inferior a mig grau!

Mapa de Cantino(1502)

L’escala dels catalans camí de les Canàries a algun punt del golf de Cadis per fer provisió de queviures i aigua, també ès molt important, com ja vaig explicar a un altre estudi, cal fixar-se en les senyeres del mapa de Cantino a les Canàries i a... Sevilla.

Manel Capdevila

DETALL DELTRACTAT D’ALCAÇOVES

“...Otrosi quisieron más los dichos señores Rey e Reina de Castilla e de los reinos de Aragón e de Sicilia, los plugo para que esta paz sea firme e estable e para siempre duradera e prometieron desde ahora para en todo tiempo, que por si ni por otro publico ni secreto, ni sus herederos e sucesores, no turbaran e molestaran ni inquietaran, de hecho ni de derecho, en juicio ni fuera de juicio, a los dichos señores rey a príncipe de Portugal ni a los reyes que por el tiempo fueren de Portugal ni sus reinos, la posesión e casi posesión en que estuvo, en todos los tratos, tierras e rescates de Guinea, con sus minas de oro e cualesquier otras islas, costas, tierras, descubiertas e por descubrir, halladas e por hallar, islas de la Madera , Puerto Santo e Desierto e todas las islas de los Azores e Islas de las Flores cabe las Islas de Cabo Verde e todas las islas que ahora están descubiertas e cualesquier otras islas que se hallaren o conquistaren, de las Islas de la Canaria para ayuso contra Guinea, porque todo lo que es hallado e se hallare, conquistase o descubriere en los dichos términos, allende de que es hallado ocupado o descubierto, queden a los dichos rey e príncipe de Portugal e a sus reinos, quitando solamente las islas de Canaria, conviene a saber Lanzarote, La Palma , Fuerteventura, La Gomera , el Hierro, la Graciosa , la Gran Canaria , Tenerife e todas las otras Islas de Canaria ganadas e por ganar, las cuales quedan a los reinos de Castilla y León...”

SALCONDUIT DE CÈSAR BORJA A LEONARDO (familiar seu)

SALCONDUIT DE CÈSAR BORJA A LEONARDO (familiar seu)

Caesar Borgia de Francia Dei Gratia Dux Romandiole Valentieque, Princeps Hadrie, Dominus Plumbini etc. Ac Sancte Romane Ecclesie Confalonerius et Capitaneus Generalis.

Ad Tutti nostri Locotenenti, Castellani, Capitanii, Conducteri, Officiali, Soldati et Subditi; A li quali de questa peruerra notitia; Commettemo et Commandamo che al nostro Prestantissimo et Dilectissimo Familiare, Architecto et Ingengero Generale Leonardo Vinci dessa ostensore; el quale de nostra Commissione ha da considerare li Lochi et Forteze de li Stati nostri ; Ad cio the secundo la loro exigentia et suo iudicio possiamo prouederli Debiano dare per tutto passo libero da qualunque publico pagamento per se, et li soi Amichevole recepto et lassarli uedere, mesurare, et bene extimare quanto uorra ; Et ad questo effecto, Commandare homini ad sua requisitione, et prestarli qualunque adiuto adsistentia, et Fauore recercara, Volendo che dell opere da farse neli nostri Dominii Qualunque Ingengero sia astrecto conferire con lui, et con el parere suo conformarse ; Ne de questo presuma alcuno fare lo contrario per quanto li sia charo non incorrere in la nostra Indignatione.

Datum Papie die Decimo octavo Augusti, Anno Domini Millesimo Quingentesimo Secundo; Ducatus Vero Nostri Romandiole Secundo.

Cèsar Borja, per la gràcia de Déu, de França, duc del Valentinès i de Romagna, Príncep d'Àdria, Senyor de Piombino etc. Confaloner i Capità General de la Santa Romana Església.

Per a tots els nostres Lloctinents, Castellans, Capitans, “Condottieri”, Oficials, Soldats i súbdits; Als que concerneixi aquesta notícia; encomanem i manem que al nostre Prestantísim i Estimadíssim Familiar, Arquitecte i Enginyer General Leonardo Vinci, que aquesta ostenta (portador d'aquesta); el qual per encàrrec nostre ha d'examinar els Llocs i Fortaleses dels nostres Estats, per la qual cosa segons la seva exigència i el seu judici puguem proveir, hem de donar pas lliure per a qualsevol pagament públic per a ell, i amistosa rebuda i deixar-li veure, mesurar i estimar tot el que ell vulgui; i a tal efecte, enviar homes a la seva petició, i proporcionar-li tot l'ajut i assistència, o favor que demanés, Desitjant que de les obres que s'hagin de fer en els nostres Dominis, qualsevol Enginyer sigui prest a col.laborar amb ell, i a acceptar la seva opinió; Ni que d'això suposi algú fer el contrari, pensant que no incorrerà en la nostra indignació.

Data Papal, dia divuitè d'Agost, Any del Senyor de Mil cinc-cents dos; Segón del Verdader nostre Ducat de Romagna.

El « Valentinois » fou una jurisdicció feudal de França en la qual s'hi incloien els comtes del Valentinès i els Bisbes de Valence i Vienne Com bisbat va durar del s.vi fins el s.xviii

La línia dels ducs de Valentinois, fundada per Lluís XII per a Cèsar Borja, primer duc de Valentinois, s'extingí amb les seves nétes.

Cèsar Borja, duc de Romagna, del Valentinès i d’Urbino, príncep d’Àdria, senyor de Piombino, segón fill natural d’Alexandre VI. Va ser elevat pel seu pare a la dignitat d’Arquebisbe de València, i posteriorment a la de Cardenal. Més tard va deixar l'estat Eclesiàstic, i un cop passat al secular, Lluís XII, Rei de França, que es va aliar amb ell per la conquesta del Milanesat, el va fer duc del Valentinès, donant-li en matrimoni Carlota d'Albret. Sostingut Borja per les armes de França, es va fer amo de les millors places de la Romagna, va prendre Imola, Forlí, Faenza, Pesaro i Rímini, i es va apoderar del Ducat d'Urbino, del principat de Camerino, i del port de Piombino entre altres. Els principals senyors Italians es van unir contra ell, i no podent resistir amb la força, va emprar altres arts. Mort el seu pare, va anar perdent moltes de les seves conquestes, i hagués perdut també la vida, de no haver-lo salvat la protecció de França, el partit de la qual més tard desemparà. Juli II, successor de Pius III, el va tenir pres a Ostia, fins que va retornar les places que encara li quedaven. Després li donà la llibertat, deixant-lo anar allà on estava el gran Capità, Gonzalo Fernández de Córdoba (vegeu l’article d’en Pep Mayolas), que el va enviar a Espanya, on el van tenir pres per algún temps: un cop restituïda la seva llibertat es va acollir a Juan Albret Rei de Navarra el seu cunyat, que el posà al capdavant del seu exèrcit amb el Condestable de Castella, passant a assetjar el castell de Viana, on va morir el 22 de març de 1507. Era home certament valerós, encara que no lliure de greus defectes. Havia pres per lema: AUT CAESAR, AUT NIHIL (O Cèsar, o res...), cosa que va donar peu a un Poeta per escriure aquest agut epigrama:

Borgia Caesar erat, factis nomine Caesar: Aut Caesar, Aut nihil, dixit: utrumque fuit.

Borja Cèsar era, fet en nom del Cèsar: O Cèsar, o res, diguè: ambdues fou..

Al “Cancionero general”, imprès a Anvers, podeu llegir-hi a la pàg. 381. col. 1. aquest epitafi al Duc de Valentinois N’he fet una traducció lliure (imitant el català del s.xvi, espero que us agradi)..

Aquí tiene poca tierra el que toda la tenía; en esto poco se encierra el que la paz y la guerra del mundo todo tenía. . ¡Oh! tú, que vas a buscar cosas dignas de mirar, si lo mejor es más digno, aqui acabas tu camino, de aquí te debes tornar.

Ací té molt poca terra el que tota la tenia; en aquest poc troç s’hi enterra el que a la pau i a la guerra tot el món sencer temia. . Oh! tú, que vas a cercar coses dignes de mirar, si lo millor és lo diví, ací acabes el camí, d'ací t’en has d’entornar.

L’EXPRESSIÓ "FAMILIARE NOSTRO" NOMÈS POT VOLER DIR "PARENT NOSTRE"

Els diccionaris moderns (deixant de banda el sentit “estar familiaritzat amb una cosa.. un fet”), a part de parent, li donen l’accepció de “empleat o criat”. Fer-lo servir amb el sentit d’”empleat seu” és una redundància, atès a que aquest és el motiu del salconduit, explicant amb detall al llarg de tota la carta que treballa per ell..

Criat no ho podia ser, degut a l’origen noble de Leonardo, per altre banda, mirant textos d’aquesta època, hi ha un munt de casos en que es citen per separat criats (domestici) i familiars, excloent aquest fet “criat” de la denominació “familiar”, ja que d’incloure-els, nomès caldria dir familiars..

... quibus alii domestici et familiari nostri ubique gaudent et gaudere ...

…pro domestico et familiari nostro habeant et teneant ac recipiant vosque et ...

Els tres pals a les armes de Leonardo no serien base suficient per tractar-lo com parent, hi hauria d’haver un parentiu més proper

“encomanem i manem que al nostre Prestantísim i Estimadíssim Familiar, Arquitecte i Enginyer General Leonardo Vinci, que aquesta ostenta,etc..., etc...

La meva hipòtesi és que nomès calia dir o una cosa o l’altre

o bé dir que se li deixi fer tot.. a aquell “EMPLEAT” seu, (que està al seu servei), si un arquitecte és “empleat”.., és per a fer un treball..

o bé explicar amb detall les coses que ha de fer el que diu que és el seu “PARENT”,

donant amb detall totes les explicacions, per indicar que treballa per ell, cosa que no explicita al dir que és “PARENT” seu, i que seria innecessari repetir si hagués dit “EMPLEAT” seu.

Amb aquest raonament i atès que en el cas d’aquest salconduit... diu ambues coses.. cal inferir que.. l’està tractant de “PARENT SEU”..

NOTA

He deixat prestantíssim “el més destacat entre els altres de la seva classe”, que no consta al Diec, atès a que sí apareix a l’Alcover-Moll...

He deixat el nom original de les ciutats, ja que no són, ni València ni Viena, sinó les d’aquest nom del Valentinès. En el cas de “Romandiole”, vull deixar palès que es tracta d’”Emilia Romagna”, amb el seu preciós “romanès” tan semblant al català.

Manel Capdevila

La Marededeu de Bonaire..(Buenos Aires) de Cagliari però catalana

Ntra. Sra. del Bonaire

La Verge del Bonaire o del Buenaire es una de las advocacions marianes de la Benaventurada Verge Maria.

Es coneix també com Nostra signora di Bonaria.

En sa commemoració s'ha establert la festa de la verge de Bonaire, el dia 25 de març.

Història

Del santuari de Bonaria, situat al cim del turó del mateix nom, que domina sobre la ciutat de Càller, encara avui en tenen cura els religiosos de l'Orde de la Mercè, que fou fundat a Barcelona per sant Pere Nolasc l'any 1218. La seva història està molt vinculada a la història religiosa de Catalunya, i més concretament de Barcelona. El temple és el primer i principal exemple de l'arquitectura gòtico-catalana a Sardenya.

Sardenya, dominada en aquella època per pisans i genovesos, passà sota el domini de la Corona catalanoaragonesa per decisió del papa Bonifaci VIII.

El 1323 les tropes de Jaume II van desembarcar en un punt aleshores proper a Càller, conegut com el Turó del Bon Aire i van conquerir l'illa.

Com a signe d'agraïment a Déu, van construir en aquell indret una església, que el rei donà a l'Orde de la Mercè. El beat fra Carlo Catalano, un noble de Càller que havia vingut a Barcelona per fer diverses gestions i que aquí ingressà a l'Orde Mercedari, fou el fundador del convent de la Mercè, tocant al temple. Ell va profetitzar que un fet prodigiós es produiria a la costa de la gran illa després de la seva mort.

Segons la tradició, aquesta profecia es va complir el 25 de març de 1370, quan una nau que venia de Catalunya fou sorpresa per una gran tempesta. Els mariners, en aquella circumstància, varen decidir tirar al mar tota la càrrega, entre la qual hi havia una caixa pesada.

Tan bon punt la caixa fou llençada al mar, la tempesta es va aplacar. La caixa arribà al cap d'un temps a Càller, precisament sota el turó de Bonaria. Els frares mercedaris del convent, quan l'obriren, hi trobaren una bella imatge de la Mare de Déu, feta amb fusta de garrofer, que té en un braç l'infant Jesús i a l'altra mà un ciri encès. (curiosament, es idéntica a la de *Nostra Senyora de la Candelaria trovada a Canàries per frares franciscans catalans).

La devoció a la miraculosa imatge es va difondre ràpidament per tot Sardenya, especialment entre els mariners, que la van convertir en la seva advocada i protectora.

De Sardenya aquesta devoció passà a Sevilla, on es venera una imatge amb aquest títol al Palau de Sant Telm i també hi ha una altra imatge a l'esglèsia [(arquitectura)|església]] parroquial de Sant Bernat. I, arribada a Amèrica, es diu que aquesta advocació va donar nom a la capital d'Argentina, Buenos Aires.

Referència

Història de la ciutat de Buenos Aires

• Santuario di Nostra Signora di Bonaria Artículo en it.wikipedia.org sobre la Virgen de Bonaria en Cagliari

LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Jose Luis Espejo: LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Fa cinc anys vaig publicar el meu llibre ALTO RIESGO, LOS COSTES DEL PROGRESO. En aquell moment treballava en un nou projecte editorial: en concret, un estudi sobre la ideologia nazi. Llavors va arribar a les meves mans un article de la revista Història i Vida (número 158, maig de 1981), escrit per Hilari Raguer, monjo de Montserrat i reputat historiador. En aquest preuat document s’explicava amb molt de detall un fet excepcional: la visita de Heinrich Himmler a Montserrat, el 23 d'octubre de 1940. El seu "cicerone", un monjo de cognom Ripoll, va escoltar amb estupor la següent declaració de l'alt mandatari nazi: "A Montserrat es va promulgar l'heretgia albigesa, amb la que nosaltres (els nacionalsocialistes) tenim tants punts de contacte".

El lloctinent de Hitler va anar a Montserrat seguint la pista de Parsifal, el personatge llegendari que va inspirar el cèlebre poema de Wolfran von Eschenbach (cap el 1200). Feia Seixanta anys, a la seva òpera Parsifal (1882), el compositor Richard Wagner identificava Montserrat amb la no menys llegendària Montsalvat. Himmler-a diferència del seu deixeble Otto Rahn- emplazava el mític Gral a aquesta muntanya màgica, habitada des d'antic per ermitans i monjos Benedictins.

Aquest fet va provocar en mi una certa expectació, que va augmentar quan vaig saber que per Montserrat hi havien passat altres rellevants personatges de la Història i la Cultura: Francesc d'Assís, Ignasi de Loiola, Wilhelm von Humboldt, i potser Johann Wolfgang von Goethe. Tots ells a la recerca d'un mateix objectiu: la seva il.luminació.

Goethe, al seu poema titulat Geheimnisse (els Misteris), descriu un enclavament idèntic al de Montserrat. En un passatge d'aquesta obra anomena Rosacreu (Rosenkreuzer) la vall on s'ubica el monestir. El 1816 va aclarir, en el diari Morgenblat, que la idea original del poema era "conduir el lector a través d'una mena de Montserrat ideal".

Ignasi de Loiola (fundador de l'Ordre dels Jesuïtes) va interrompre el seu viatge a Montserrat, camí de Jerusalem, i va romandre al monestir i els seus voltants diverses setmanes, en les quals va renunciar a la carrera militar, va regalar l’espasa i armadura, i va aprendre l’essencial de la seva doctrina (els coneguts Exercicis Espirituals), amb el suport d'un monjo anomenat Dom Chanon.

Francesc d'Assís, segons la tradició, va arribar a Montserrat caminant, des de Barcelona, perquè es va negar a cavalcar. José María de Mena, en el seu deliciós llibre Curiositats i llegendes de Montserrat, explica la següent anècdota:

"També es diu que havent manifestat San Francesc el seu propòsit d'anar a visitar a la Mare de Déu de Montserrat, els consellers de Barcelona li van oferir un cavall per fer el viatge, però Francesc el va rebutjar dient que si Jesús havia anat a Jerusalem amb burra, ell no podia acceptar un cavall. Ni tan sols la burra, doncs no era digne ni d'igualar a Jesús, i per tant, ell faria el viatge a peu. D'aquí va quedar a Barcelona la frase Anar amb el cavallet de Sant Francesc, per indicar que es viatja a peu”.

D'aquest fet de Sant Francesc (de Barcelona a Montserrat hi han uns 60 quilòmetres) potser vingui el costum de fer el camí de Barcelona a Montserrat a peu, durant de la nit, per arribar al monestir a l'alba. Tradició, per cert, que jo he complert dos anys consecutius.

Goethe, Ignasi de Loiola i Francesc d'Assís. Per no parlar de Wagner. Grans homes que van buscar la "Montserrat ideal". El germà Marcos de Goethe, o el Parsifal de Wagner, no fan més que seguir els passos de tants i tants humils pelegrins, que des de tota Europa, van trobar en la verge negra (la Mare de Déu de Montserrat) consol i remei a les seves penes.

Hi ha la possibilitat que un d'ells fós Leonardo Da Vinci. Amb arrels catalanes, i potser fins i tot amb família a Barcelona. Un avantpassat seu (Giovanni Da Vinci) va morir A Barcelona el 1406. Ón -segurament- hi va deixar família i amics. Leonardo Da Vinci va tenir tracte amb alguns personatges que es distingeixen per un tret comú: els seus avantpassats eren heretges fugits del Pirineu català, després de la Croada contra els càtars de la primera meitat del segle XIII. Entre ells, Francesco da Melzi (descendent de la família catalana dels Melció), i potser Gian Giorgio Allione (emparentat amb els Alió), que com ell va servir al rei de França (Francesc I) l'any 1518. Però també va conèixer a Americo Vespucci (li va regalar un llibre), un descendent de catalans establert a Florència, de nom Aimerich Despuig; i amb la família Geraldini, emparentada amb Lisa Geraldini del Giocondo, la cèlebre Gioconda (Antonio Geraldini va ser ambaixador de Florència a Barcelona).

Massa vincles amb Barcelona per ser producte de la casualitat. La meva sospita va passar a ser convenciment quan, el meu amic Toni Babia i Privat, va esbrinar que prop de Martorell existeix un enclavament (una talaia natural), amb una panoràmica pràcticament idèntica a la que podem trobar al quadre conegut com La Gioconda.

Posteriorment, amb els meus viatges a Vinci (a la Toscana italiana) i a Vince (al Departament francès dels Pirineus Orientals), vaig saber: 1) que va ser la família Da Vinci la que va donar nom al poble de Vinci, i no al revés; i 2), que Da Vinci podria derivar de l'antiga Vinciano (avui Vince), poble de la comarca catalana del Conflent.

Sí, els Da Vinci tindrien origen català. El seu escut ho exposa ben clarament, ja que és idèntic al del Regne de Mallorca, que senyoreja a la Cerdanya, el Rosselló i el Conflent durant tres quarts de segle: des de la mort de Jaume I el Conqueridor, fins a la seva recuperació (per la Corona d' Aragó) per part de Pere el Cerimoniós.

Leonardo hauria estat dues vegades a Catalunya: a 1481-1483, i en algun moment durant el primer decenni del segle XVI. Hauria visitat Montserrat, Lleida i la seva terra natal: Vinciano, l'actual Vince. Aquest "paisatge vital" l’hauria plasmat a la seva obra pictòrica, en els seus dibuixos i en alguns dels seus relats. A Montserrat hi hauria pintat almenys un quadre (el seu San Jeroni), i hauria pres notes per pintar-ne algun més (La Verge de les Roques, La Gioconda). Alguns retalls d'aquest "paisatge vital" apareixen així mateix a la seva Anunciació. I pot-ser el famós somriure de La Gioconda tingui alguna cosa a veure amb la beatíficant expressió de la verge negra de Montserrat.

Leonardo, l'heretge, el càtar, hauria exposat la seva dissidència religiosa en el seu quadre L'Adoració dels Mags, que no va finalitzar per no acabar a la presó, o pitjor, a la foguera.

Aquests anys d'estada a Catalunya, de 1481 a 1483, els dic "Els anys perduts de Leonardo da Vinci". És una època escassament estudiada, i mal compresa.

LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA és un modest intent de treure a la llum un període inèdit, inexplorat, de la vida del singular artista, científic i filòsof florentí amb arrels catalanes

Jose Luis Espejo

EL "CIAO" ITALIÀ VINDRIA DEL "SIAU" CATALÀ

La forma imperativa "ciao" no ve de l’italià (del de la Toscana)

A més aixó probaria la gran influència del català a Itàlia....

Tot va venir d'una discussió amb un amic castellà de Pucela...

Es va empenyar en que l' "a" de "adiós" era l'imperatiu de "haber" (ha Dios!)

Li vaig explicar que "a" era preposició, que encara que en francès l' "a" de "adieu", podria venir d' "avoir", a la resta de llengues no pot ser: en italià seria "habete" i en català "hagueu" (inclús en castellà seria "habed")

Ho proba el fet que a l'altre expressió equivalent castellana és una preposició: "con Dios" => "estad con Dios" "quedad con Dios"

A mès a mès, a l'expressió equivalent en català "adeu", "a" és preposició tot sencera és "a-deu-siau" (de amb deu siau - ab deu siau) i en italià "addio" de "a-dio-ciao", que abreujat ha donat "ciao"...

Aqui és ón em va venir l’explicació de la semblança del “ciao” italià amb el “siau” català..., la expressió italiana correcte no seria mai " a dio ciao" sino: "a dio siate" millor dit "con dio siate" (o bé con-dio-state- a-dio-habete)...

La forma imperativa "ciao" no és italiana, "ciao" no pot venir mai de les formes imperatives "siate-state-habete" sino del "siau" català derivat de "sigueu". L'origen de "ciao". l'hauriem de buscar dons fora d’allà ón es diria "a-dio- siate" (toscana=>italià actual), és a dir a llocs d'influència catalana:

Al nàpolità, al Nàpols català, al Ducat de Saboia-Piemont, al Milanesat, a Sicília, a Sardenya o a la Roma dels Borgia, o a totes elles plegades, ... és a dir.... al català

Font: Enciclopedia italiana Treccani: http://www.treccani.it/site/www/index.htm

Ciao. interiezione [voce di origine veneta- da s-ciao, s-ciavo, propr. "(sono vostro) schiavo"]. - Forma di saluto amichevole, un tempo frequente soprattutto nell'Italia settentr., ora diffusa dappertutto; equivale ad addio, ma, oltre che nel lasciarsi, si usa anche nell'incontrarsi (meno spesso nella chiusa di lettere, dove è molto confidenziale). Con riferimento a bambini, fare "ciao", fare cenni di saluto aprendo e chiudendo la manina.

Per una persona amb dos dits de front, el que el facin venir de "schiavo" ón "chi" sona "ki" ("qui" en català) , passant per ordre divina a "Tshi" ("Txi" en català). PER AQUEST CANVI...CALDRIEN BASTANTS SEGLES.. Fregant-me els ulls d’incredulitat.. ho he mirat a un altre lloc..

-Originally, the word was esclavum in Latin. In 18th century, Carlo Goldoni -- the Italian Molière -- used it in the derivation form schiavo..:"sono vostro schiavo". Eventually, the pronunciation “changed” and "ciao" became a greeting-

En canvi una "si" sonora pot passar fàcilment a "tshi" (buscarè exemples, a més hi ha un defecte de dicció que consisteix en aquest canvi)

Dona la casualitat que l'original llati "esclavum" (així com el relacionat "clavum"..) => “schiavo”,"chiavo" e infinitat d'altres ab el só "K", no han donat ni una sola paraula derivada amb el só "TSHI", i en tenen una pila.

Això "e ben trobatto" ma non puó essere vero,...(impossible!, no passa el test de la navalla d'Ockham) si en trobeu un sol cas ..callarè

El problema és que Itàlia com a tal té 147 anys, i s'han d'inventar la seva història, el 1861 Catalunya encara dormia el son causat pel Borbó, i no es podia defensar, així els italians ens ho varen robar tot ... i els castellans (exceptuant en Julio Rey Pastor i algún altre) els hi han seguit el joc:

• En Colom (no cal explicació..)
• La cartografiía: Al pobre Angelino Dulcert diuen que és Dallorto mal escrit!, Petrus Rosselli=> italià (el seu deixeble i ell mateix, diuen que és Pere Rossell de Mallorca)
• La pólvora .- diuen que ve de l'italià "polveri" (Coromines documenta les pólvores de les dones en català el s.xii)
• La bombarda .- diuen que són els primers que la fan servir (Arantegui Sanz documenta que varem ser els catalans)
• L'arquebus .- segons ells és italiá perquè ve de l’italià "arco-buggio" (jo dic que ve del català arc-ab-burs, "burs" no és conegut però bursada sí)
• L'escopeta .-diuen que ve de schioppo=> explossió
• La pistola .- diuen que ve de la ciutat "pistoia"

Si us plau! fem servir el sentit comú, l'argument és molt fàcil, si les repúbliques italianes haguessin tingut totes aquestes armes elles haurien conquerit Catalunya, i va ser exactament al revès!

Amès a mès, tornant al tema del “ciao”.. tots els llenguatjes romànics catòlics fan servir sigueu o esteu amb "Deu" com salutació : adieu, addio, adeu, adeus, adiós,
No ho dubteu el "ciao" és l'abreviació de "a-dio-ciao", encara que els italians no ho sàpiguen...o no ho vulguin reconèixer...

El fet de que en italià es faci servir el "ciao" tant per a dir hola o com adeu, té un antecedent a Catalunya... al Rosselló es fa servir "adieu" per dir “hola”, en el mateix context que el "ciao" italià:

"Adieu pour bonjour, bonsoir ou bonne nuit. Ainsi un camarade qui en aborde un autre dira : Ha! adieu, com te va? l'autre répondra : hou ! adieu, va pas mal!"

http://webs.racocatala.cat/eltalp/mias1.htm

Tercer Congres del Catalanisme

Durant aquest 2009 s'està duent a terme el Tercer Congrés Catalanista, amb l'objectiu de "visualitzar el moment actual de Catalunya des del punt de vista de la societat civil i oferir propostes de canvi i de recerca de solucions per aconseguir noves fites de construcció nacional i el retorn de l’ autoestima i de la il·lusió col·lectiva". El Congrés s'organitza en diferents reunions de debat repartides durant tot l'any per tot el territori, dins de quatre grans àmbits de treball: Llengua i Cultura, Economia i Innovació, Societat i Valors i Àmbit Polític.

Dins l'àmbit de llengua i cultura, aquest passat dissabte va tenir lloc a Reus la jornada de debat en temes històrics, sota el títol 'Història i Nació, Identitat i Tergiversacions'. La ponència marc va anar a càrrec de Jordi Casassas, i a posteriori hi va haver els diferents grups de treball per acabar amb una taula redona amb els representants dels diferents grups, i l'elaboració de les conclusions professionals.

Un dels grups de treball va ser 'la manipulacio de la història', on, sota la coordinació del professor Àngel Casals (Universitat de Barcelona) es repassà com n'és de certa la dita que la història la escriuen els vencedors, i es posà diversos exemples de com arreu del món s'han manipulat proves, s'han reinventat llegendes o s'ha modificat el patrimoni per reescriure la història, ja fos per motius polítics, religiosos o econòmics...

Diferents historiadors de la Fundació Nova Història participaren activament en la jornada de debat, i es compartí amb tots els assistents la següent presentació que recull diferents proves gràfiques d'alguns casos de manipulació històrica en el cas català. La presentació en diapositives és obra de l'investigador Manel Capdevila.

L'Illa de Ferro i el Meridià de Ptolemeu

D'on ve el nom de l'illa de Hierro, a les Canàries? Com és que fins a la segona meitat del segle XX trobem mapes on el nom d'aquesta illa és Ferro? Quins europeus foren els primers a arribar-hi i a colonitzar-la? Quan apareix per primer lloc en un mapa? Recuperem avui les recerques de l'investigador canari J.A. Hurtado Garcia, que sostè que el nom d'Illa de Hierro prové d'un nom anterior, Illa de Ferro, però que aquest no fa referència al material fèrric que es troba a l'illa, sinó que fa referència al 'Meridià Zero' de Ptolemeu, i així originàriament s'hauria anomenat 'Illa de fer 0'.

És clar que el 'Meridià Zero de Ptolemeu' coincideix amb el 'Meridià Ferro', però com s'explica si el nombre zero ens el van portar els àrabs agafat dels hindús, molts segles després de Ptolemeu? A tot això s'hi ha d'afegir la dificultat que els manuscrits que es conserven de Ptolemeu no conserven mapes. Els mapes no apareixen fins a les versions impreses del s. XV, ja amb els '0'.

Recordem que Ptolemeu o Tolemeu va ser un geògraf greco-egipci del segle I, però amb una influència molt gran fins al segle XV i primers del s.XVI. A l'edició d'El Periòdico de l'1 d'abril de 2009 es feia referència al Meridià Zero de Ptolemeu. La pregunta la formulava el lector Manel Ravet de Santpedor, i la resposta era del Sr. Juan Antonio Belmonte, membre de l'Institut d'Astrofísica de Canàries:

«El meridià zero que va delimitar Ptolemeu era en el que a la seva època es considerava la fi del món conegut: les Makaron Nesoi dels antics, és a dir, les nostres illes Canàries. La més occidental de les Canàries és l’illa d’El Hierro, en la qual durant segles es va situar el meridià 0 fins que el domini britànic dels mars va imposar el meridià de Greenwich, encara que no sense batalles per part dels francesos, que van intentar imposar el meridià de París».

«La precisió cartogràfica en l’antiguitat no era gaire gran, precisament per això era difícil precisar la posició d’El Hierro amb errors menors de diversos graus. I per això mateix podem considerar que el meridià 18°W que passa més o menys pel centre d’aquesta illa pot ser considerat, en números rodons, com la diferència de longitud entre els meridians 0 de Ptolemeu i Greenwich, respectivament».

LLEGIR PDF 'JOSE ANTONIO HURTADO - HIERRO & EL PORTOLANO DULCERT'

Sopar de Sant Jordi - Galceran de Cardona i Garcilasso de la Vega: indicis i raons d'una suplantació

Amics i amigues,

Ara farà un any que l'amic i investigador Pep Mayolas va fer una petita conferència a Barcelona en un dels sopars de la Fundació. Hi va parlar d'En Galceran de Cardona i de la seva substitució literària pel nom de Garcilasso de la Vega. Llavors feia poc temps que treballava aquest tema i, a més a més, el fet de parlar en un lloc molt sorollós, no va facilitar gaire ni la seva exposició ni la seva comprensió. Ara, deia, que fa un any d'aquell primer intent d'aproximació al conflicte, m'ha semblat adient, ateses les noves proves que ha anat recollint, i atès l'aprofundiment que hi ha anat practicant, que pogués tornar-ne a parlar.

Per això, l'hem convidat novament a informar-nos-en en el decurs del proper sopar que la Fundació Nova Història prepara per al dimarts que ve, dia 21 d'abril, a 3/4 de 9 del vespre al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Així, conferenciarà sobre "Galceran de Cardona i Garcilasso de la Vega: indicis i raons d'una suplantació". Hi sou convidats. A més a més, amb aquest acte i sopar, la Fundació Nova Història volem celebrar la Diada de Sant Jordi, una data literària i nacional tan assenyalada, amb la recuperació d'un dels nostres valors literaris més importants del segle XVI, manllevat per la censura i la corona espanyoles.

Si hi volíeu assistir només m'ho auríeu de confirmar abans del proper dilluns dia 20. Espero que el tema us desvetlli l'interès i puguem celebrar plegats aquest nou Sant Jordi. Sopant i escoltant en Pep Mayolas.

Salut i clarividència,

Jordi Bilbeny
jordi@jordibilbeny.com

Bilbeny a Ràdio Arenys

Entrevista amb Jordi Bilbeny
Programa "La Placeta" de Ràdio Arenys
4 de febrer de 2009


Escolteu l'entrevista

Cristòfor Colom i l'Espanya eterna - Jaume Fàbrega

JAUME FÀBREGA - Dilluns 13 d'abril de 2009

Diversos escriptors i historiadors, de Jordi Bilbeny a Nito Verdera, malden per demostrar la catalanitat de Cristòfol Colom un personatge que, com a mínim, coneixia la llengua catalana i tenia un cognom català que, per cert, é com el meu propi matern-. Altrament, la Corona de Castella va sotmetre a una implacable censura i manipulació a tot allò que podia ser atribuït als catalans, com ja deia, en ple segle XVI, el tortosí Cristòfol Despuig. L'eivissenc Nito Verdera, autor de diversos llibres sobre l´origen illenc de l´almirall, aporta proves diverses en diversos llibres, així com l´incansable Jordi Bilbeny i d’altres autors: estarem d’acord o no amb alguns arguments, però les manipulacions castellanes que hi apareixen són històricament irrefutables.

Això és una paràbola de com Espanya- el nom exclusiu que va adoptar Castella justament a partir del segle XVI, excloent-ne portuguesos i catalans- ha manipulat i reescrit la història, i continua fent-ho. Una nació sanguinària que va fer el que va fer a Amèrica i que va decapitar Catalunya el 1659, lliurant a França una de les parts més importants del territori (Catalunya Nord); que va impedir els catalans (no deien que eren espanyols?) a anar a Amèrica; que varen ser invadits el 1640, i el president de la 1ª República Catalana, Pau Claris, va ser enverinat per emissaris castellans. I el segon president, Companys, també assassinat per l’ Espanya de Franco.

FONT: E-CRITERI.CAT

La Marina Catalana: Supremacia a la mediterrània i Expansió a l'Atlàntic

Cicle de Conferències a Pals: Supremacia a la mediterrània i Expansió a l'Atlàntic

El Cercle català d'Història obre el tret de sortida a l'estudi i la difusió sobre la Marina Catalana amb aquest 1r cicle de conferències que s'esdevindrà entre el 8 de maig i l'1 d'agost a la vila de Pals. Amb un innegable lligam –després de la confirmació de l'existència del port de Pals- entre la Marina i la vila de Pals, que ens han permés recuperar una vila abocada al mar amb nombrosa presència de mariners i pescadors, de naus i un gran moviment i tràfec comercial.
Durant els segles XIII, XIV i XV les naus, caravel·les i galeres naveguen incansablement en les mars de gairebé totes les parts del món: Embaixades que fan arribar als prínceps i reis d'altres contrades els seus desitjos de bona amistat, més de 90 consolats de Mar: a Chios, Rodes, Sevilla, o Bruges entre d'altres. Un model -el de les nostres lleis marítimes- imitat per altres països per ser les més avançades a nivell jurídic. Us convidem al 1r cicle de Conferències sobre “La MARINA CATALANA: Supremacía a la Mediterrània i Expansió a l’Atlàntic”, una aproximació actual al context històric, els descobriments, la jurisprudència, les estratègies comercials i militars, etc, de la nostra marina entre els regnats de Ramon Berenguer III i Felip I d'Àustria, reconeguda militar i comercialment com a la més important d'Europa. Aquest primer cicle comptarà amb la presència de primeres figures en el camp historiogràfic del nostre país i les nostres universitats amb el següent programa:

Divendres 8 de maig
"L’expansió mediterrània de Catalunya a la baixa edat mitjana"
Prof. Jaume Sobrequès i Callicó
Catedràtic d’història a la Univerditat Autònoma de Barcelona (UAB)

Divendres 22 de maig
“La marina catalana. Vaixells de guerra i naus mercantils”
Prof. Àngels Casanovas Romeu
Conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC)

Divendres 5 de juny
“Catalunya en la frontera marítima dels Habsburg"
Prof. F.X. Hernàndez Cardona
Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials, de la Universitat de Barcelona (UB)

Divendres 26 de juny
“Ferran II i la seva projecció exterior”
Prof. Ernest Belenguer Cebrià
Catedràtic d’Història Moderna, de la Universitat de Barcelona (UB)

Dissabte 1 d’agost
“La desconeguda vila de Pals al S.XV: Noves aportacions del port de Pals”
Eva Sans i Narcís Subirana
Investigadora del Cercle Català d’Història (CCH) i investigador local

Totes les conferències es faran a la casa de Cultura: “Ca la Pruna” a les 19'30 h.

FONT: CERCLE CATALÀ D'HISTÒRIA

Una dita popular, nou indici de la catalanitat d’en Colom

JOSEP MAYOLAS - Abril 2009

Matí ennuvolat. En una residència geriàtrica del Maresme, al costat d’una finestra, una visitant habitual i una senyora resident intercanvien un comentari sobre el temps:

-Sembla que plourà, avui. -Ja pot ploure, ja. Per mi, que plogui fins que en Colom begui a galet.

La darrera frase ha estat pronunciada per la senyora Paquita Badia, barcelonina de 90 anys d’edat. En preguntar-li d’on ha tret una expressió tan curiosa, explica que la deia un dels seus marits, que era de Girona. La senyora Paquita és vídua tres vegades, i no recorda de quin poble gironí eren els pares del seu marit. Tampoc acaba de quedar clar si es tractava del segon o del tercer espòs, però el més important és allò que es desprèn d’una expressió que té tot l’aspecte d’una dita popular d’altre temps, pronunciada de manera espontània i natural com a resposta a un comentari prototípic sobre la meteorologia.

Tots sabem que beure a galet és l’acte de beure fent caure a la boca el raig prim de líquid (aigua, vi...) que brolla pel broc petit d’un càntir, un porró, etc. Beure a galet com a expressió figurada, però, vol dir “Creure-s’ho tot”, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana. Al mateix diccionari, a continuació, la quarta accepció del mot galet diu, textualment:

“4.- Fer beure a galet: fig. Enganyar algú abusant de la seva credulitat”.

Aquesta expressió, avui en desús com tantes i tantes que es van perdent del català genuí, l’havia sentida a la meva família en comentar com un nen de certa edat n’enredava un de més petit tot aprofitant-se de la seva innocència infantil. “Mira-te’l, pobret, com el fa beure a galet! Ja n’hi ha prou, va”.

De l’expressió de la senyora Paquita, aleshores, se’n desprenen algunes reflexions interessants. “Ja pot ploure, ja. Per mi, que plogui fins que en Colom begui a galet” significa, ras i curt, “Que plogui molt, tant com vulgui. Que plogui tant, que fins en Colom begui a galet”, d’on s’infereix que a en Colom era gairebé impossible de fer-lo beure a galet. En Colom, per tant, estaria a les antípodes de la persona crèdula i fàcil d’enganyar. La sentència podria referir-se al Descobridor o també al seu fill Ferran, que com sabem, s’oposà eficaçment a l’erosió dels drets de la família Colom amb arguments jurídics que allargaren els plets colombins durant anys, fins que la seva vellesa i mort aplanà el camí per a les pretensions de la Corona.

Si anem una mica més enllà, és fàcil de notar que hi hauria una idea prèvia segons la qual a en Colom (pare o fill) no l’havien pogut enganyar, o no es deixava enredar, i això es reflectiria a nivell popular en una dita recurrent: “A en Colom sí que no el feien beure a galet!”. De la qual cosa se’n dedueix que hi havia altres personatges, càrrecs, nobles, mandataris o funcionaris, a qui sí que enredaven i feien beure a galet, sovint o de tant en tant. Això lligaria amb la situació coneguda de l’avenç gradual de la castellanitat a partir del segle XVI i següents, i que amb males arts, incompliments, abusos o pràctiques contrafurs aniria esgarrapant parcel·les de llibertat i de poder tot abusant de la tebior o la bona fe dels polítics catalans de cada època. En aquell estat de coses, el record del temps del Descobridor acudiria sovint a l’imaginari col·lectiu, i de manera natural es deurien gestar refranys populars com la dita que ha arribat fins a nosaltres, avui.

Així, Que plogui fins que en Colom begui a galet és el reflex de la percepció general que, a en Colom, ningú no el feia beure a galet. És una sentència genuïnament catalana, que només pren una significació plena en la nostra llengua. I el mateix passa amb el sentit figurat que s’atorga a la locució beure a galet: que només té raó de ser en català. Aleshores, si “en Colom” era el referent popular que la gent d’aquest país contraposava als altres nobles o polítics catalans que sí que bevien a galet, és que en Colom era notòriament català.

FONT: JORDIBILBENY.COM

Un llibre radiografia la potència militar medieval catalana

De la mà de l'historiador Xavier Hernàndez, juntament amb el dibuixant i documentalista Francesc Riart i l’enginyer i historiador Xavier Rubio, es presenta el llibre Els Exèrcits de Jaume I, que fa una radiografia dels exèrcits catalans en temps de l'expansió mediterrània. L'obra està editada per Duxelm i és el primer número d'una col·lecció dedicada a temes bèl·lics d'història de Catalunya, que dirigirà el mateix Xavier Hernàndez.

Segons els autors, en termes generals, es pot dir que no hi havia endarreriment respecte als exèrcits europeus de l’època, en el camp naval, per exemple, s’estava una mica per davant, fet que a la llarga faria que la Corona d’Aragó acabés imposant la seva superioritat al Mediterrani occidental.

Com la resta del món feudal cristià, la societat catalana estava abocada a la guerra i, per tant, tenia un potencial militar superior al del món andalusí, menys professionalitzat en el camp militar: “Per exemple, i perquè s’entengui, els cavallers de Jaume I era com si muntessin una Harley Davinson. Tant ells com els cavalls anaven molt més ben equipats”. El fanatisme dels cavallers dels ordes militars era un altre factor que marcava la diferència. D’almogàvers n’hi havia de catalans, esclar, però també de castellans o andalusins. Però bé, en tot cas, l’obra se centra en els exèrcits del Conqueridor, no dels seus enemics.

Tot i la superioritat de la cavalleria, amb la llança i l’espasa com a armes de bandera, durant el segle XIII la infanteria comença a guanyar pes, també en el cas de Jaume I. La hipòtesi del llibre és que les tropes a peu del Conqueridor es dividien en tres. Els soldats amb escut i espasa, els ballesters (la ballesta va ser molt popular aquí i mai va ser suplida per l’arc, més usat a Anglaterra, sobretot al segle XIV) i els piquers (o llancers). Segurament aquests cossos provenien de les milícies de les ciutats. Pel que fa a la ballesta, tenia una gran precisió en una distància de 200 o 300 metres, però només podia fer dos dispars per minut.

Al costat d’aquesta infanteria més regular, i com a tropes a peu, també van anar agafant rellevància els mercenaris almogàvers, ideals com a forces d’avantguarda o exploració. Tal com explica l’obra, anaven vestits i armats molt lleugerament, gairebé només amb un coltell o espasa curta, una llança i un parell de dards llancívols.

Altres singularitats catalanes eren, per exemple, l’ús de la cervellera –casc semiesfèric–, pintada amb els senyals heràldics, que donava als cavallers catalans un cert aspecte arcaïtzant i que va continuar sent usada fins ben entrat el segle XIV.


FONT: AVUI.CAT

Convocatòria d'ajuts de la Generalitat per a recordar la nostra història

La Generalitat destinarà una partida pressupostària de 186 milions a subvencions per a entitats que organitzin actes relacionats amb la nostra història. Concretament s'han seleccionat quatre episodis molt concrets: el 650 aniversari de la Generalitat, el 350 aniversari del Tractat dels Pirineus, els 300 anys de la Guerra de Successió i els temps de Francesc Macià, de qui es commemora els 75 anys de la seua mort i els 150 del seu naixement. Ja ho veieu: res per a donar a conèixer el Renaixement, l'Humanisme, la descoberta catalana d'Amèrica i els Segles d'Or del XV i XVI.


El Departament de la Vicepresidència ha publicat una resolució al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) aquest divendres per la qual s'obre la convocatòria corresponent a l'any 2009 per a la concessió d'ajuts per a la realització d'activitats que contribueixin a recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió i de les seves conseqüències, i també per a altres projectes relacionats amb episodis de caràcter commemoratiu de la història de Catalunya i dels països de parla catalana. La dotació màxima de les subvencions que preveu aquesta convocatòria és de 186.000 euros, i el termini per a la presentació de sol·licituds és el 27 d'abril, un més més tard de la publicació de la convocatòria al DOGC.

Per als projectes relacionats amb la Guerra de Successió "està prevista una línia temàtica prioritària: la recopilació de material literari, folklòric, llegendari, iconogràfic, documental i musical sobre la figura del general Josep Moragues i també sobre els altres herois de la Guerra de Successió, així com les activitats que tinguin per finalitat fer-los conèixer entre la població". També es preveuen ajuts per a "altres projectes relacionats amb episodis de caràcter commemoratiu de la història de Catalunya,i dels països de parla catalana" com el "650 aniversari de la Generalitat de Catalunya; l'any Macià: 75 anys de la seva mort i 150 anys del seu naixement; 350 anys del Tractat dels Pirineus: la frontera".

FONT: E-NOTÍCIES / GENERALITAT.CAT

La catalanitat medieval de les Canàries

Per a conéixer la catalanitat de Canàries des del segle XIII fins al segle XVI recuprem l'article publicat a Histocat.cat per Carles Camp, on fa una síntesi de tota la informació que coneixem. Per a saber-ne més us recomanem l'article de Josep Amengual i Batlle dividit en quatre parts: Expedicions Mallorquines des de 1342, Els bisbes mallorquins de Telde 1351-1393, La seu de Telde 1369 i Trets lul.lians de la missió mallorquina a Canàries.



Els primers bisbats de les Canàries
CARLES CAMP - FUNDACIÓ D'ESTUDIS HISTÒRICS

Els primers bisbes coneguts de les Canàries van ser:

* 1r - Fra Bernat Font, carmelita mallorquí (1351-1354)
* 2n - Fra Francesc, franciscà (1354-1369 ?, 1377)
* 3r - Fra Bonamat Tarí, franciscà menorquí (1369-1392)
* 4t - Fra Jaume Olzina, dominic mallorquí (1392-1411)

Tots hem sentit dir que les illes Canàries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan un aventurer francès anomenat Jean de Bethancourt les hi va oferir i, al llarg del segle XV, van anar sent conquerides i incorporades al Regne de Castella. Però quan aprofundim una mica en la història d’aquestes illes tot comença a grinyolar, com passa molt sovint quan s’analitza el procés de la construcció de l’imperi hispànic, suposadament construït a partir de Castella, i del qual les illes Canàries representen un graó fonamental.

Del primer bisbat de les Canàries, fundat el 1351 (o potser abans) només tenim notícies indirectes que, malgrat tot, ens permeten reconstruir una part de la seva història. Tota la documentació de què disposem, recopilada per l’historiadior canari Antonio Rumeu de Armas prové de diverses fonts i arxius com ara el de la catedral de Mallorca, de la catedral de Saragossa, Arxius Papals d’Avinyó, etc. És xocant que només es tingui constància pública d’aquest disbat des del 1637 “Només” dos-cents vuitanta-sis anys després, com a mínim, de la seva fundació.

Ens diu Rumeu de Armas al llibre 'El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico' que “El profund misteri que ha envoltat fins avui el Bisbat de Telde no té explicació possible ” i, més endavant, “El misteri es converteix en sorpresa davant del cúmul d’estranyes i diverses circumstàncies que han fet factible la pervivència del silenci”. Ras i curt, dels dos-cents vuitanta-sis ‘primers’ anys d’existència d’aquest bisbat no en queda res. No hi ha cap document directe. Això és especialment greu en els primers cent cinquanta anys en què, fins i tot, la informació indirecta costa de trobar. Així doncs, algú ha treballat prou fins aconseguir fer desaparèixer de la història tot un bisbat sencer.

En Rumeu de Armas ens explica que les dades sobre el segle XIV i la presència de súbdits de la Corona d’Aragó a les Canàries “han hagut de ser recollidess per tradició escrita: relats primitius avui desapareguts, ja que els testimonis més remots daten de la segona meitat del segle XVI, és a dir [més de] dos segles després d’esdevenir-se tant memorables fets”. Repasem els fets.

El rei Pere III, després de reintegrar Mallorca i el Rosselló a la corona catalanoaragonesa el 1349 en destronar seu cosí i cunyat Jaume III de Mallorca, va organitzar, amb la benedicció del papa Climent VI, una expedició per prendre possessió de l’arxipèlag. Sembla com si algú hagués tingut la intenció de fer desaparèixer, però, tota la documentació referent a aquesta expedició reial. Només se’n conserven tradicions orals.

Aquest Papa, el 7 de novembre de 1351, nomenava el carmelita mallorquí fra Bernat Font primer Bisbe de les Canàries o de la Fortuna, en els documents bisbat de Telde. I és clar que no va ser un nomenament honorífic o merament polític ni efímer, va ser un “bisbat missioner”, i el bisbe era un bisbe efectiu, resident, amb plena potestat d’ordre i jurisdicció i que va tenir successors, com veurem. Aquest nou bisbat, segons butlla Inter caetera del papa Urbà V del 2 de juliol del 1369, estava “Romanae Ecclesiae immediate subiectius”, és a dir, no depenia de cap altre bisbat ni arquebisbat, sinó que depenia directament de la cúria pontifícia, que vigilava que es realitzés la tasca encomanada.

Fra Bartomeu morí poc desprès del seu nomenament. Hi ha un nou silenci fins al 1369. És molt estrany que es deixés vacant aquest bisbat durant 8 anys. En aquell any Urbà V nomena el minorita mallorquí fra Bonamat Tarí bisbe de Telde, esmentat així, deixant de banda noms com “de la Fortuna” o “Canària” emprats fins aquell moment. No s’ha pogut trobar cap explicació a aquest ball de noms. Aquest és un fet que en Rumeu de Armas qualifica de “sorprenent” i cataloga aquestes incongruències documentals com a “errors”.

De fra Bonamat Tarí se sap que era franciscà i natural de Menorca. Després d’uns quants anys en diversos càrrecs a Mallorca i al Principat va ser designat familiar i conseller àulic del rei Pere III, el 30 de novembre de 1369. Tot indica que fra Bonamat tenia la protecció del bisbe de Tortosa, Jaume d’Aragó. I no sols això. Explica en Rumeu de Armas que els bisbats de “Barcelona i Tortosa van ser, a partir de 1362, els nuclis missionals més importants” a les Canàries, però no els únics. El 1370 s’organitza una missió “catalana” amb protectors seglars entre els quals destaquen els barcelonins Bertran de Marmand i Pere d’Estrada.

És també un misteri la vida de fra Bonamat des de que va ser nomenat bisbe, així com la seva mort. En efecte, no se sap si va residir a Canàries, si va viure a València i/o a Mallorca i/o en algun altre lloc. Tampoc se sap ni on ni quan va morir. Passa com amb el seu antecessor, el carmelita mallorquí fra Bernat, de qui algú sembla que s’hagi cuidat que no en sapiguem res més excepte que va morir el 1354, segons es desprèn de la lectura de les 'Primeres Jornades d’Estudis Catalano-Americans', publicades el juny de 1984 per Balbino Velasco Bayón: Se sap que el 1377 n’era bisbe el franciscà fra Francesc, de qui tampoc no en sabem res. Es coneix una carta de recomanació del rei Pere III al rapa Gregori XI perquè el dispensi de l’obligació de traslladar-se a les Canàries.

A través de B. Bonet Reverón a 'Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV' sabem que el 1394 consta com a bisbe el dominic Jaume Olzina, que era el prior del monestir de Sant Domènec de Palma, a Mallorca. El rei Pere III, en una carta adreçada al papa Urbà el 22 de febrer de 1386, suplica auxilis espirituals per a uns “pobres ermitans i altres gents” que es proposaven passar a les illes Canàries a predicar l’Evangeli. Continua el rei català: “A nosaltres ens és gratíssim, i desitjat, arribin a feliç terme els seus esforços, ja pel zel de la fe predita, quan per la costum que existeix en Nós i els nostres predecessors d’Aragó el prestar la nostra cooperació a aquestes empreses...”, o sigui, com diu després en Bonnet Reverón, el rei Pere seguia “la tradició dels seus antecessors”, no era el primer cop que des de la corona catalana es donava suport a operacions com aquesta.

Només se sap que fra Bonamat era mort el 31 de gener de 1392, quan el papa Climent VII nomena el seu successor “per obitum ipsius Bonamati episcopi”, o sia, per la mort de fra Bonamat, en la persona de l’esmentat dominic mallorquí, fra Jaume Olzina.

La documentació sobre el Bisbe Olzina és escassa i la seva figura està envoltada d’una nebulosa que no permet aclarir quina va ser la seva activitat pastoral, religiosa, política o de qualsevol altra mena en els anys que va ser bisbe de Telde. Totes les referències que tenim vénen de fonts indirectes. S’ha pogut saber, però, que el 1411, any en què es té la darrera notícia, encara tenia el càrrec de bisbe, “fratis Jacobo...,episcopo Teldensi”, puix que, a partir del moment en què fou assassinat el seu protector, l’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia, pels partidaris de Jaume d’Urgell, l’1 de juny de 1411, la persona de fra Jaume Olzina es perd, literalment s’esfuma.

Després, a principis del segle XV, apareixen un Jean de Béthencourt i un La Salle, francesos de Normandia que, en teoria, conquereixen les Canàries per al rei de Castella. La historiografia oficial obvia, però, que consta que el rei Alfons IV de Catalunya, el Magnànim, era qui gestionava les Canàries i era amb qui l’anomenat Jean de Béthencourt tancava els tractes i en gestionava l’economia, principal vehicle d’exercici del poder.

És conegut un altre fet destacable: el desenvolupament d’una butlla del papa Benet XIII, concedida a Avinyó l’1 de novembre del 1414 als anomenats Béthencourt i La Salle amb la finalitat de predicar la fe a les illes Canàries i aconseguir la seva total i definitiva cristianització. És el rei Alfons IV qui gestiona els diners recaptats per l’esmentada butlla i controla l’ús que l’anomenat Béthencourt en fa.

En Rumeu de Armas queda extraordinàriament estranyat per la total contradicció que suposa el presumpte abandonament de les Canàries per part de Catalunya i el pressumpte nou domini castellà amb el fet inqüestionable que aquesta butlla no va ser predicada en cap territori de la corona de Castella. Van quedar “particularment registrades” les butlles adreçades a la Corona d’Aragó i als comtats d’Armanyac i de Foix. Va circular també per Escòcia, Bretanya, Savoia, Nàpols i Navarra. A la Corona d’Aragó, l’èxit va ser particularment alt i els diners recaptats van ser molt útils a l’anomenat Jean de Béthencourt.

S’han fet molts esforços, com hem vist, per fer-nos desaparèixer de les Canàries. El bisbe Fernando Suárez de Figueroa, per exemple,va destruir, sense cap causa justificada, les escultures mallorquines que hi havia al bisbat, i les va substituir per escultures de l’època, de clara manufactura castellana.

En l’esmentada obra de Rumeu de Armas s’expliquen moltes coses més sobre el domini català de les illes Canàries, així com de l’inversemblant, sobtat, sorprenent i inexplicable pas del control de l’arxipièlag a la corona de Castella a principis del segle XV. La conclusió de qui va conquerir les Canàries és, doncs, prou evident.

FONT: HISTOCAT.CAT

Correu rebut: Historicidi amb la descoberta d’Amèrica

(Text rebut per mail)

A les "Capitolacions de Santa Fe" els Reis Catòlics concedien a Colom un 10% de totes les possessions que descobrís en el seu viatge. Lluís de Santàngel, ric-hom valencià tresorer de la Confederació catalanoaragonesa, pagava l'expedició des de la Tresoreria de la Corona catalana.

Palos de Moguer no ha tingut mai cap port de mar, ni mariners ni pescadors. Està 5 km terra endins, zona de vinyes. Des del s. XII que el riu pròxim no és navegable. C. Colom va eixir de Pals d'Empordà, com indicà un gravat amb la torre de les hores de Pals que hi ha en un llibre sobre la Descoberta i les distàncies marines que consten en els dietaris del Primer viatge.

Igualment, quan tornà Colom, anà a Badalona i després fou rebut pels Reis a Barcelona. Castella no hi apareix de moment per enlloc, fins després, quan munten una conxorxa per a quedar-se amb Amèrica i començar el genocidi i l'espoli castellà-habsburg.

Quan els Catòlics s'adonaren de què havia descobert Colom, naturalment, maniobraren per fer-se arrere en això del 10%: era massa. El dugueren a judici i l'arruïnaren. Colom morí en la misèria.

En aquella època Castella tenia uns 8 milions d'habitants i la Corona catalanoaragonesa sols un milió, en molta inferioritat política i militar (Fernando, anomenat "catalanote" i "viejo catalán" per la xenòfoba aristocràcia castellana deia: la boñigas de Castilla son oro en Aragón). Castella anà maniobrant durant els pròxims anys per a quedar-se en exclusiva amb tot l'or americà.

Durant els Àustries tot llibre sobre Amèrica era estretament vigilat, censurat i reescrit, els vaixells sistemàticament escorcollats a fi d'amagar el gran Genocidi contra els amerindis (més de 100 milions de morts en dos segles). D'això en digueren la "leyenda negra inventada por los luteranos". "Espada de infieles, martillo de herejes y forja de Imperios", però en realitat "picaros, soplones, inquisidores y caciques". Ja els coneixem, no cal ni que ens ho expliquin.

"Assolida l'alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta en mantenir aquest estat d'alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat "natural", per ço la colonització significa sempre la falsificació de la història, o àdhuc la seva anatematització Heinz Dietricht. Emancipació i identitat d'Amèrica Llatina. (1492-1992).

Historicidi de la descoberta d’Amèrica. Fets principals:
http://xauxa.wordpress.com/2009/03/01/historicidi-de-la-descoberta-damerica-fets-principals/

Terra Argentina, la frontera sud

Article del bloc Es Poblat d’en Talaiòtic:

La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.

A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

Descoberta la carta on el Rei Catòlic garanteix a Colom un retorn de la Cort portuguesa sense represàlies polítiques

JOSEP MAYOLAS - FUNDACIÓ NOVA HISTÒRIA - Març 2009

“A Dom Johan Xpoferens Colom, special amic, en Seuilla:

Nós, En João, per gràcia de Déu, Rei de Portugal, i dels Algarues, Senyor de Guinea…

(…) Veiérem la carta que ens escrivíreu, i la bona voluntat, i estimem que per ella mostreu tenir-vos al nostre servei, us ho agraïm molt. I que per la vostra vinguda ací, tant així per allò que apuntàveu com per altres aspectes per als quals la vostra indústria i bon enginy ens serà necessari, Nós desitgem i ens ha de plaure molt que vingueu, perquè en allò que a vós pertoca es donarà de tal forma que vós hagueu de ser content. I perquè per ventura tinguéreu algun recel de nostres justícies per raó d’algunes coses a què fóreu obligat, Nós, per aquesta carta nostra, us assegurem per la vinguda, estada i tornada que no sereu pres, retingut, acusat, citat ni demandat per cap causa ja sia civil o criminal de qualsevol qualitat. I per la mateixa manem a totes les postres justícies que ho compleixin així i, per tant, us preguem i encomanem que la vostra vinguda sia prest, i per això no tingueu cap recança, i us ho agrairem i ho tindrem molt en servei.

Escrita a Avis, el 20 de març de 1485.

El Rei”.

La famosa carta del rei Joan II de Portugal a en Cristòfor Colom constitueix un model pràctic de com fabricar una gran mentida amb una “mínima” distorsió de la veritat. Tal com la coneixem, només és un dels múltiples instruments al servei de la manipulació de la vida del Descobridor: ni en Cristòfor Colom s’estava a Sevilla, ni era un especial amic del rei Joan II, ni li calia cap salconduit per transitar els dominis de la corona portuguesa. Pero què passaria si la versió original d’aquest salconduit en resposta a una lletra prèvia del futur Descobridor no hagués estat redactada pels escrivans del rei de Portugal sinó pels del Rei Catòlic? De cop i volta, tota la carta (llevat de la data, l’encapçalament i la signatura) pren un sentit ple i rodó. Veiem-ho:

En una lletra que avui hem de considerar perduda el cavaller i ambaixador barceloní Joan Colom hauria ofert al sobirà de Catalunya la seva voluntat de reconciliació per passar al seu servei en una empresa que havia de dur beneficis tant a la Corona com al qui la dugués a terme. Recordem que Colom era l'antic revolucionari contra el pare de Ferran el Catòlic, el rei Joan II de Catalunya-Aragó, i al mateix temps era Infant de Portugal en virtut del seu casament amb Felipa de Coïmbra, tia de Joan II de Portugal i néta del comte Jaume d'Urgell el Dissortat, i per tant hereva de la dinastia catalana-.

D’alguna manera prou explícita, en Joan Colom hauria demanat certes garanties per tornar a Catalunya i entrevistar-se cara a cara amb en Ferran II per sol·licitar-li audiència i patrocini. Un Ferran II ara rei, però que anys enrere havia arribat a estar en perill i proscrit per obra i causa, entre d’altres, de la família Colom, una de les més destacades en la causa anti-trastàmara. I la resposta del rei és plena de matisos suggeridors que hom no pot deixar de discernir avui, un cop sabut el desenllaç de la Història.

El salconduit adreçat a en Joan Colom i signat pel rei catòlic és la resposta a una petició (veiérem la carta que ens escrivíreu), feta per algú a qui el rei Ferran ha d’agrair la deferència de voler posar-se al seu servei (i la bona voluntat, i estimem que per ella mostreu tenir-vos al nostre servei, us ho agraïm molt). Aquesta demostració de bona voluntat ens indica que es tractava d’algú que no tenia l’obligació d’estar al seu servei: o era estranger, o es tractava d’algun súbdit del rei que es trobava en desservei, o les dues coses alhora: un antic súbdit en desservei que ara podia presentar-se com a estranger. I si el rei ho celebra manifestament (repeteix us ho agrairem i ho tindrem molt en servei), és que estem parlant d’un personatge important, o tal vegada d’un antic súbdit en rebel·lia contumaç (per ventura tinguéreu algun recel de nostres justícies per raó d’algunes coses a què fóreu obligat), qui, arribat a certa alçada de la seva vida, mostra la voluntat de reconciliar-se mitjançant una prestació especial al seu senyor natural.

Notem també que la carta atorga la garantia per a la vinguda, l’estada i la tornada (Nós, per aquesta carta nostra, us assegurem per la vinguda, estada i tornada). Això ens indica que es tracta d’algú que pertany a un indret exterior als regnes d’en Ferran II, i el rei entén que, en acabat dels serveis o empreses que ha tingut la deferència d’oferir, tornarà al lloc al qual pertany. Si més no, el fet de garantir-li la tornada atorga a en Colom la facultat d’escollir si vol retornar a la cort portuguesa. El rei ha rebut una proposta concreta (la vostra vinguda ací, tant així per allò que apuntàveu), es mostra receptiu (Nós desitgem i ens ha de plaure molt que vingueu), i respon a la deferència d’en Colom tot garantint-li que qualsevol acord es tancarà prioritzant la satisfacció personal de l’Almirall (perquè en allò que a vós pertoca es donarà de tal forma que vós hagueu de ser content). Com veiem, doncs, al capdavall, el to que presideix tot el salconduit és el d’una resposta agraïda a una invitació o proposta prèvia.

La qualificació de nostre especial amic, que tant grinyola en la carta d’en Joan II de Portugal al llaner genovès Colombo pren un caire molt més versemblant. Així doncs, després d’un encapçalament com ara “A Dom Johan Xpoferens Colom, Infant de Portugal”, i el seguit de títols o dignitats que la condició d’Infant dugués associada, l’expressió “nostre especial amic” duria incorporada tota una càrrega de connotacions subtils, no gens desproveïdes d’ironia diplomàtica. I tant que n’era, d’especial, com hem vist, aquest amic del rei Catòlic!

Tot referint-se a la primera audiència que tingué amb els Reis Catòlics, el 20 de gener del 1486, en Colom mateix diu que els “convidà” amb l’empresa de les Índies. El mot ens dóna una noció cabal del rang d’en Colom, Infant de Portugal, membre de la reialesa que no té cap necessitat de posar-se al servei d’altres sobirans, però que per alguna raó personal o una contrapartida de caire polític o religiós els “convida” a l’empresa. En un “Testimoni de reclamació i protesta” dins els Plets colombins, en Jaume Colom declara que el seu pare “no era vassall ni súbdit de ses Alteses, sinó que per servir-los els oferí l’empresa d’aquestes parts...”; i és que, efectivament, l’Infant de Portugal Joan Colom no era ni súbdit ni vassall d’aquells qui cerca com a patrocinadors, si més no a l’època que els va convidar a l’empresa americana. I això no treu que en Colom estigui dient la veritat quan en el Memorial del 1494 escriu que els Reis són els seus senyors naturals, atès que ell havia nascut a Catalunya i era natural dels seus regnes.

El veritable salconduit d’en Ferran II a l’antic rebel Joan Colom podria datar-se a cavall entre l’hivern i la primavera del 1485, cap al 20 de març, si ens atenim a la data de la missiva i a la convenció generalment acceptada d’aquest any com el de l’arribada d’en Colom al servei dels Reis Catòlics. La datació es reforça quan veiem que al cap de poques setmanes, “el 9 d’abril del 1485, el governador de Catalunya expedí un guiatge a «mossèn Lluís Colom», per tal que no pogués ésser molestat en persona ni en béns”. D’aquesta manera, els Colom es preparaven per tornar a Catalunya i com a antics rebels necessitaven cartes de garantia per si algun vell adversari de la guerra, o qualsevol autoritat al servei del rei, els tenia encara per declarats en rebel·lia i gosava emprendre’ls.

Com és obvi, la censura espanyola podria haver optat per fer desaparèixer aquesta carta d’en Ferran II tal com va fer amb la lletra prèvia d’en Colom. Però tot traduint-la al portuguès gairebé fil per randa i transformant-la en un salconduit del rei lusità reforçaven la noció del genovès plebeu que fuig apressadament de la cort havent comès alguna irregularitat greu. Amb l'expressió nosso spicial amigo s’aprofitava l’avinentesa per esborrar els vincles familiars del Descobridor amb la casa reial portuguesa, i amb la inclusió de la cueta en Seuilha se situava Colom a Castella. I finalment, en datar la lletra el 20 de març del 1488 s’aconseguia també l’efecte d’esborrar tot rastre de participació del futur Almirall en l’expedició portuguesa al Cap de Bona Esperança.

El document que ens ha arribat és una traducció pràcticament literal de la sintaxi, el nombre i el gènere d’un salconduït expedit pel rei Catòlic. Remarcar doncs, per acabar, que el fet que en aquest document no hi hagi ni rastre de la reina de Castella revela una vegada més la naturalesa totalment catalana de la gènesi del Descobriment.

CONSULTEU EL DOCUMENT SENCER A WWW.JORDIBILBENY.COM

La curiositat de Javier Sierra

CARTES A LA BÚSTIA DEL DIARI AVUI - JORDI (TORREDEMBARRA) - Dimarts 24 de març de 2008

En el número 80 del suplement Plaers d'AVUI hi trobem un article sobre els grans enigmes de la història. L'investigador Javier Sierra declarava que "no ens hem de creure la història a priori, l'hem de qüestionar i cercar en els petits detalls les pistes que en ajudin a trobar nous camins". En el gravat en color de Théodore de Bry (1596) sobre l'arribada de Colom a Amèrica que il·lustra aquest article s'hi veu clarament que les banderes de les caravel·les no són les de Castella i Lleó sinó les de Catalunya i Aragó.

Aquest no és un detall que hauria d'haver motivat la curiositat de Javier Sierra i de tots aquells que no qüestionen una història oficial que continua parlant d'un Colom genovès i d'un descobriment patrocinat per Castella? ¿La presència de banderes catalanes en uns gravats d'època relatius a aquests fets no és un fet prou significatiu per obrir una investigació seriosa sobre la veritable nacionalitat de Colom i la dels impulsors de l'empresa? ¿O és que la veritat només suscita curiositat científica quan afavoreix interessos espanyols?

FONT: DIARI AVUI

Homenatge a l'estudiós colombí Pere Català Roca

Un homenatge merescut

JORDI FERRER - Bloc De tard en tard - Diumenge 21 de març de 2008

Aquest dissabte dia 20 de març a la tarda, al Teatre Principal de Valls es va retre homenatge a Pere Català Roca qui va morir el passat 10 de febrer. La ciutat de Valls li va retre un emotiu i merescut homenatge a aquest fotògraf, historiador i impulsor de la cultura catalana que va néixer a Valls l'any 1923 i que a partir dels 8 anys visqué a Barcelona, sense oblidar mai, però, les seves arrels vallenques.

Historiadors, amics, estudiosos i autoritats van glosar la figura de Pere Català i van destacar el seu intens treball en pro de la cultura del nostre país. La filòloga i amiga de la família Núria Ventura va destacar entre moltes altres coses, el seu constant servei als Països Catalans i "l'objectivitat en què jutjava els diferents afers. Tenia una memòria extraordinària i mai esgotava els temes de conversa."

Pere Català formà part d'una nissaga de fotògrafs, germà de Francesc Català Roca i fill de Pere Català Pic, es dedicà professionalment a la fotografia i visqué de la fotografia publicitària i industrial, tot i que practicà a més la fotografia documental. En aquest sentit, Jordi París, director del Museu de Valls, digué que "ha estat un dels grans fotògrafs del país."

Joaquim Arenas per la seva part va destacar el paper de Pere Català en l'estudi de la figura de Colom i en treballar per establir lligams entre l'Alguer i Catalunya. Va ser fundador del Centre d'Estudis Colombins i va publicar nombrosos treballs sobre la catalanitat de Colom. Arenas expressà sobre la conveniència de l'homenatge que "es bo que els pobles no oblidin aquells que l'han servit".

L'historiador Valentí Gual afirmà que Pere Català "ens va ensenyar a estimar el passat dels Països Catalans. Va ser un historiador immens que ha deixat un llegat impressionant." Per la seva part, Joan Gala destacà que no es va desvincular mai de Valls i destacà la seva passió pel món casteller cosa que li portà a impulsar l'obra en dos volums Món Casteller.

L'acte d'homenatge, acompanyat en diversos moments pel so de les gralles, acabà, com no podia ser d'altra manera, amb l'enlairament de diversos pilars d'homenatge a Pere Català.

FONT: BLOC DE JORDI FERRÉ

Les dents dels mariners d'en Colom ens aporten noves informacions

Què sabem dels mariners que van acompanyar en Cristòfor Colom als seus viatges? L'arqueologia avui en dia pot fer parlar els morts només amb una dent. A partir d'aquesta dent es pot dir fins i tot què menjaven de petits.

Investigadors de la Universitat de Wisconsin-Madison, estan analitzant la història de vida dels companys de viatge d'en Colom que van morir a l'Espanyola i van ser enterrats allí durant el seu segon viatge a Amèrica, el 1493-94.

Els científics estudien l'esmalt de les dents, a partir del qual es pot inferir gairebé tota la vida d'un individu. En aquest cas es va realitzar l'anàlisi a tres persones que van ser excavades fa 20 anys d'unes tombes de la Isabela, el primer poble fundat a Amèrica. Aquesta colònia va durar amb prou feines cinc anys, però estava molt ben organitzat, i hi va viure el mateix Colom.

L'estudi que van realitzar T. Douglas Price i col·legues no se centra en l'arqueologia del lloc sinó en l'estudi de l'esmalt dental dels homes que van acompanyar Colom i van viure amb ell, i que van morir en aquestes estranyes costes. En les proves científiques es realitza una anàlisi isotòpica on s'estudïen tres elements: el carboni, l'oxigen i l'estronci.

La proporció d'isòtops de carboni aporten informació de la dieta de la persona quan era petita, quan van emergir les seves dents d'adult. Per exemple, la gent que menja blat de moro té enregistrats al seu esmalt dental proporcions diferents d'isòtops dels qui mengen blat o arròs. Molt carboni -diuen els investigadors- significa que l'individu va estar consumint menjars tropicals com el blat de moro, que en aquells temps només es trobava a Amèrica.

En estudiar els isòtops d'oxigen presents en l'esmalt dental es pot saber quanta aigua consumia l'individu. La composició dels isòtops d'oxigen també poden parlar sobre la latitud en la qual l'individu es movia, ja que varia de nord a sud, i també d'acord a la proximitat de l'oceà.

L'estronci penetra en el cos a través de la cadena d'aliments com a nutrients provinents del sòl i presents també en l'aigua, plantes i animals. Aquest element pot dir molt sobre l'individu, ja que analitzant-ne les proporcions ens permet saber fins i tot on vivia i què menjava quan era petit. Això se sap perquè es coneixen els nivells d'isòtops dels sòls de tothom. Gràcies a aquests estudis s'ha pogut saber quins dels individus descoberts eren mariners catalans, i quins eren originaris d'Amèrica o africans.

FONT: EUREKALERT.ORG / UNIVERSITAT WISCONSIN MADISON

Garcilaso de la Vega: un muntatge dels censors

JORDI BILBENY - FUNDACIÓ NOVA HISTÒRIA

Amics i amigues,

Us comunico que el proper sopar de la Fundació Nova Història serà divendres que ve, dia 20 de març, a 3/4 de 9 del vespre. El lloc, el de sempre: el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona (Ronda Universitat, 1; entrada per l'Hotel Conestable). Ara m'ha tocat a mi d'adreçar-vos uns mots. El tema serà: "Per què penso que Garcilasso de la Vega és un muntatge dels censors".

Aquesta miniconferència és la primera part d'un doble acte, la continuació del qual serà al mes que ve, també dins dels sopars de l'Institut Nova Història, i anirà a càrrec d'En Pep Mayolas, que ens dil·lucidarà "Qui s'amaga darrera del nom de Garcilasso de la Vega". Serà una ampliació del que ens va dir ara fa un any en un lloc sense gaires condicions ni per la conferència ni per al debat.

Si volíeu assistir al sopar de divendres que ve, m'ho auríeu de comunicar abans del dijous dia 19.

Espero que ens hi puguem trobar i saludar.

Salut i clarividència!

jordi@jordibilbeny.com

Colom i el Llobregat empordanès

PIUS PUJADES - DIARI EL PUNT - Dilluns 9 de març de 2009

Tenir a l'abast les col·leccions dels diaris és un luxe. Fins fa ben poc, buscar una notícia o un article antic representava regirar centenars de fulls groguencs i delicats, si tenies la sort de poder anar a la seu del rotatiu que gentilment t'oferia el servei. Avui, sense moure'ns de casa i en pocs minuts, tenim a l'abast tota la col·lecció d'El Punt, de La Vanguardia, per dir només les capçaleres que em són pròximes.

Ahir vaig rebre un correu d'un lector que em feia una consulta personal. Havia llegit un article meu en què feia referència a una carta al director de La Vanguardia signada pel descendent de Colom, Colón de Carvajal, duc de Veragua, i tenia molt d'interès a trobar-la. Vaig respondre immediatament dient-li que jo no havia guardat la carta, però que, ben segur, seria fàcil de trobar a través del cercador del mateix diari. Però, és clar, la curiositat va poder més que la mandra i em vaig posar jo mateix a teclejar l'ordinador. Demanava un text que contingués les paraules «Llobregat», «Colón»,«Ampurdán», «Veragua», i diverses combinacions similars. Hauria de sortir... No la hi vaig trobar. Ni limitant els anys de cerca. Ni sumant les paraules clau, ni ampliant les opcions.

És clar, ara em vénen tots els dubtes. Recordo com si la tingués al davant, el contingut de la carta. El noble espanyol desmentia la teoria d'un Colom català i recordava que, en els seus escrits coneguts, el navegant situava el riu Llobregat a l'Empordà, cosa absurda perquè, deia, cap català desconeix que el Llobregat desemboca a Barcelona. Això ho puc jurar. Però és ben segur que la carta es va publicar a La Vanguardia? Rumio. A on podia ser, si no? Si es fes una aposta, m'hi jugaria el que fos. Però em puc equivocar.

Un altre dubte. És que el cercador s'entreté també amb les cartes al director? Caldria creure que sí. Una colla de referències que se m'han presentat són d'anuncis classificats que em volien vendre terrenys, pisos i masoveries empordaneses. Si es troben els anuncis, no es trobaran les cartes? Finalment, jo he donat per segures unes paraules que devien estar incloses en el text. Però no en puc pas estar segur. Fa com a mínim una vintena d'anys de tot això i els anys esmolen els records.

Curiosament, en un recerca complementària sobre els familiars de Colom, trobo que ara ja sostenen que molt probablement el seu avantpassat era illenc, fill del príncep de Viana. En el mateix text, s'hi aporten una pila de documents originals de l'època en què Colom es diu Colom, sense discussions. Potser ja han acceptat que el navegat va sortir de Pals. Potser ja s'adonen que podia conèixer el Llobregat empordanès.

El que sé segur és que no somio cartes al director de La Vanguardia.

FONT: DIARI EL PUNT

La Universitat encara no vol reconèixer la catalanitat de Colom

Els quaranta anys de franquisme encara són ben vius als Departaments d'Història de les Universitats catalanes. O almenys això és el que sembla, si fem cas de les darreres declaracions d'Ernest Berenguer, professor d'Història de la Universitat de Barcelona.

És igual que els principals historiadors dels anys vint i trenta ja reconeguessin la catalanitat de Colom, com es recull als llibres d'història de la època. És igual què deien en Rovira i Virgili, en Caius Parellada, en Català Roca o en Soldevila. També és igual tots els llibres i obres que en aquells anys es publicaren a tot europa per Luis Ulloa, historiador i director de la Biblioteca Nacional del Perú. Ni les investigacions posteriors de gent com Jordi Bilbeny o Teresa Vaqué.

El senyor Ernest Berenguer no es creu les evidències. S'estima més creure's la història oficial. La que han escrit els vencedors. La que ens diu que el gran imperi del mediterrani durant els segles XIV i XV va passar de la nit al dia a no ser res. S'estima més creure que el gran descobridor d'America, almirall i virrei era analfabet, era plebeu i era estranger.

Així ho va manifestar aquest dissabte passat el professor d'Història de la UB durant un debat a la Setmana del Llibre en Català. Ernest Belenguer no va tenir vergonya per demanar públicament a Jordi Bilbeny la partida de naixement de Colom on es demostri que era català.

Bilbeny, que també va participar en una taula rodona durant la Setmana del Llibre en Català, va respondre que els seus arguments per creure-ho són fruit de 25 anys d'investigació i que es troben recollits en quatre dels seus llibres. "Fa uns segles -ha afegit- m'haguessin matat per la feina que faig". Ara, en canvi, "només he de suportar que m'insultin i que em facin fora de la universitat", ha dit Bilbeny referint-se al fet que, fa uns anys, cap professor va voler dirigir-li la tesi "perquè tractava sobre la censura en els llibres d'Història, que és un tema encara tabú".

Bilbeny, que va dialogar sobre 'la història programada' amb Stefano Maria Congolani, va insistir que la versió genovesa i espanyola d'aquest personatge el pinten com una persona "illetrada", i que això l'impossibilita per ser designat virrei -és a dir delegat del rei en un altre territori. Segons Bilbeny, aquesta versió "ha estat construïda amb una voluntat d'estat". En canvi, el "Colom català" era germà del president de la Generalitat, governador, especialista en dret, i provinent d'una família molt culta.

NOTÍCIA RECOLLIDA A E-NOTÍCIES.CAT

El port de Pals i Colom centren una conferència

El passat dimecres 11 de març es va dur a terme a la Casa de Cultura de Girona la conferència 'el Port de Pals' a càrrec de l'Eva Sans, del Cercle Català d'Història. L'acte va estar organitzat per l'associació Amics del Mar i va servir per presentar el dvd 'El Port de Pals'.

En el decurs de la xerrada es varen donar a conèixer les nombroses proves que expliquen perquè el port de sortida de l'expedició de Colom cap a Amèrica va ser el de Pals, població d'on eren bona part dels mariners que acompanaren a Colom, i no residien des dels temps de la Guerra Civil Catalana els nobles portuguesos Yanyes Pinçon, socis i parents d'en Colom.

L'acte també va servir per donar a conéixer tots els intents que ha fet des de mitjans segle XVI la corona hispànica per fer esborrar qualsevol rastre de l'existència d'aquest port. Un procés que es culminaria al segle XVIII amb la modificació de la desembocadura del riu Ter a fi de provocar l'assecament del Port.

FONT: DIARI DE GIRONA

Cristòfor Colom era de Barcelona, i Miguel de Cervantes, valencià

FRANCESC GUILLAUMET - DIARI LA MAÑANA

Recuperem l'entrevista a Jordi Bilbeny publicada al diari La Manyana de Lleida aquest passat dilluns 9 de març

Una de sus primeras aportaciones a la historiografía fue argumentar que Cristóbal Colón era catalán y de noble linaje. Posteriormente, y a raíz de aquel hallazgo, Jordi Bilbeny se ha adentrado progresivamente en lo que considera una apropiación de diversos iconos históricos y culturales catalanes que posteriormente han aparecido como los principales nombres de las letras hispánicas, como El lazarillo de Tormes, que afirma que fue escrito en catalán, o la misma Celestina.

¿Ya se reconoce la catalanidad de Colón en el mundo de la historiografía?

Diría que no, porque reconocerlo sería como reconocer el fracaso de un sistema pedagógico y académico. El problema no es si Colón era o no catalán, sino quién ha hecho la historia. Porque yo me pregunto... ¿Sólo esconderían que Colón era catalán con la posibilidad de poderlo tergiversar todo?

Vamos, que el mundo académico no le muestra simpatías.

Dicen que soy un exagerado, que no tengo método... Es un desprestigio constante de gente que no quiere aceptar las evidencias.

¿Puede demostrarme que Colón era catalán?

En primer lugar hay un punto donde se entrecruzan las biografías del Colón genovés y el catalán. El primero era un hombre del pueblo llano, analfabeto, sin estudios ni escudo de armas que tampoco tenía conocimientos de fiscalidad ni de derecho. El segundo era un hombre de noble linaje, que dirigió escuadras navales, hermano de un presidente de la Generalitat, embajador y que sirvió en cortes como la de Renato de Anjou. Hay un momento en el que Colón dice que no es “el único almirante de su familia”. ¿Y de qué familia cabe preguntarse?... Porque el Colón catalán sí había tenido predecesores almirantes, mientras que el genovés no.

¿Tiene más pruebas?

La tradición historiográfica dice que Colón es catalán sin decirlo. Y es que un extranjero no podía tener el cargo de virrey como tuvo Colón. Pues por lógica Colón tenía que pertenecer a la Corona Catalanoaragonesa. Además, también demuestra el papel de Barcelona como capital del Imperio carolino. Existen documentos que dicen que los reyes estaban en Barcelona en 1493 preparando la segunda expedición a América con Colón y hablan de la Lonja de Sevilla, pero es que en Sevilla no había Lonja; sí en cambio en Barcelona.
En este punto he comprobado como se cambian constantemente los nombres de los cronistas de Indias y el título de las obras. Poco a poco veo como esto se traslada a otros ámbitos y personajes y que se convierte en una constante de la censura.
Pero Colón no es su único campo de batalla, también habla de la catalanidad de la literatura española del siglo de Oro...
Pretende dejar sin autores a las letras españolas?

Son ellos quienes previamente han dejado a la literatura catalana sin autores. Yo miro las leyes, los documentos, el contexto de las obras... Si una obra transcurre en “un valle lleno de naranjos” es evidente que no puede ser Bilbao, sino Valencia. En La Celestina, por ejemplo, se dice que se vé “un puerto y navíos”. Es evidente que esa ciudad de la que habla no puede ser Toledo, porque allí no había mar. Pero es que además hay obras, como El lazarillo de Tormes, con referentes jurídicos catalanes y con lo que hoy podríamos calificar de “catalanadas”.
¿Cuáles son las catalanadas de las que habla?

Entre otros aspectos hemos localizado expresiones como “poner cucharada”, “la suya ropa” o “el suyo reloj”. Esto no cuadra.

¿Qué habría pasado, pues?

Es evidente que ha habido un proceso gradual de sustitución cultural y nacional. En el siglo XV se intentaba construir un estado y había dos grandes proyectos, el castellano y el catalán. En un primer momento preponderó el modelo catalán de Fernando el Católico. Era un modelo que dominaba la política internacional, el propio Carlos I se instaló en Barcelona e hizo de la política catalana y de la confederación catalanoaragonesa su eje de actuación. Pero en la segunda mitad del siglo XVI cambiaron las tornas y es entonces cuando arranca un proceso de apropiación del pasado.

¿Cómo por ejemplo?

Pues por ejemplo hacen que gente de Extremadura construya naves en México sin ser gente de mar, porque no lo tenían. Es grotesco.

¿Y en literatura qué pasó realmente?

De alguna manera soy el primero que hablo de este proceso de sustitución cultural y nacional con esta perspectiva. Pero Joan Fuster ya apuntaba que la gente acudía con un libro en catalán bajo el brazo y salía con un libro en castellano. Yo aporto prólogos, además, en los que los autores dicen que les han obligado a traducir sus obras. Es evidente pues que en el siglo XVI se hable de la decadencia. La justifican por guerras y pestes, pero es muy extraño que no se conserven ni traducciones en catalán de estas grandes obras cuando Catalunya tenía una cierta importancia.

¿Pero hacer este tipo de afirmaciones no es pasar de la anécdota a la categoría?

Tenemos el resultado, pero nos faltan las leyes. Es evidente que si en Lleida cierran todas las zapaterías y sólo las zapaterías tiene que haber una ley que así lo dicte. Pues esto es lo que pasa en la literatura del siglo XVI. De golpe y porrazo en un país en el que no se había editado nunca un libro en castellano comienzan a aparecer libros en esta lengua. Tenía que haber una ley, pero no la tenemos.

¿En qué se basa para afirmar la catalanidad del Lazarillo?

En muchas cosas. Llevo 20 años trabajando en este tema. La localización de la obra se corresponde a la Valencia de la época y no a Salamanca, está lleno de catalanismos y hay aspectos históricos que no cuadran.

¿Qué aspectos?

El Lazarillo tiene momentos anticatólicos cuando esto no pasaba en la literatura hispánica, se habla de Valencia y de Fernando el Católico, de la conquista de Gerba, que fue un bastión estratégico catalán en el Mediterráneo... Además, se da constancia de una villa ducal con porches y de una situación que yo asocio con la revuelta de los agermanats valencianos.
No deja de ser casualidad que el ciego se diese un testarazo en una ciudad que yo asocio con Gandía, donde las tropas del virrey –que puede representar al ciego– fueron vencidas. La obra también permite interpretar la toponimia del lugar, los aspectos de lengua y los jurídicos.

¿Cervantes era valenciano?

El mismo Quijote dice de los catalanes que “se avanzan a las demás naciones del mundo” y su héroe era Perot Rocaguinarda, un bandolero a quien el rey puso precio a su cabeza. Además mezcla historia y hechos reales. Poco a poco dí con la familia Sirvent de Xixona, un linaje con tres militares famosos. No deja de ser curioso que cuando Cervantes salió de la prisión de Alger se fuese a Valencia. Además existe una recopilación de poesía de Cervantes en el que se define como “el cisne del Turia”. En el Quijote, también elogia el Tirant lo Blanc y dice que “nos han prohibido la lengua, pero no la pluma”. Y yo pregunto... Desde cuando a Castilla les prohibieron la lengua? Tampoco se debe olvidar que Alonso Quijano muere en la cama, justo como el Tirant de Joanot Martorell.

¿Ha sido duro el golpe, pues, para las letras catalanas, no?

Yo hago una propuesta y aquí la dejo. Pero es evidente que esta situación ha dejado una cultura en tabula rasa.

FONT: LAMANYANA.CAT

Colom i el Llibre dels privilegis de Sevilla

MANEL CAPDEVILA - FUNDACIÓ NOVA HISTÒRIA

L'any 92 un amic de l'editorial Tabapress em va regalar un llibre que acabaven de publicar (Tabapress 1992) en el que hi va participar la Consuelo Varela. S'anomena 'El Libro de los privilegios concedidos a los mercaderes genoveses establecidos en Sevilla (siglos XIII-XVI) - Archivo General de Simancas'. La Varela en aquell temps era per a mí la més alta autoritat sobre Colom, ja que tots els llibres interessants que trobava d'en Colom eren d'ella o del seu marit, en Juan Gil.

M'el vaig llegir amb interés perquè des de feia molts anys portava al cap una dèria sobre les galeres de Jaume I a Sevilla: Sempre s'ha dit "Fernando III conquistó Sevilla por mar", Castella no tenia prous galeres peró sí Jaume I i els genovesos que el van ajudar.

Amb Jacme I va pactar el casament de Violant amb l'infant Alfons, peró que els va donar als genovesos a canvi? Aquest llibre ho explica: PRIVILEGIS D'EXEMPCIÓ D'IMPOSTOS I ALCABALES.

Per a gaudir d'aquests privilegis els genovesos que residien a Sevilla, s'havien d'apuntar (registrar) en aquest anomenat "Libro de los privilegios",. Era el llibre de registre portat per un oficial del rei que els atorgava -prèvia certificació de que residien a Sevilla- el dret a l'exempció d'impostos.

Hi son registrats tots els comerciants genovesos que han tingut residència a Sevilla al llarg dels segles XII-XVI, incloent els de l'època de Colom, però em va sorprendre que ni Colom ni cap familiar seu i fós registrat.

Tot i que bona part dels estudiosos de Colom ens asseguren que era d'allò més estalviador, com podia deixar passar per alt l'oportunitat de fer negocis, sense pagar ni alcabales ni d'altres impostos?

Qualsevol persona amb dos dits de front només hi podrà veure alguna d'aquestes possibilitats: O bé no era genovès, o no va residir mai a Sevilla... o àmbdues coses.

Enigma Cervantes

Avui recuperem el tràiler de 'Enigma Cervantes'. El documental es va estrenar a les grans pantalles l'octubre del 2006 al Cinema Alexandra de Barcelona, i planteja que Miguel de Cervantes potser fou membre de la nissaga dels Sirvent de Xixona, i la seua obra hagués estat escrita inicialment en català. Segons s'explica en el film, "la censura" podia haver fet "desaparèixer la primera edició en català" d'El Quixot i hauria obligat Cervantes a escriure la segona en castellà.

Els participants en el film basen aquestes fonamentacions en el fet que "la primera edició desapareix" i en unes paraules de Cervantes on explica "que yo, siendo padre, me han convertido en padrastro". Per a Enigma Cervantes, a més a més, existeix una "tendència de catalanofília" en el treball de l'autor i "el públic a qui va adreçat El Quixot és independentista", ja que és un públic que busca "arguments contra la monarquia".

En aquest sentit, la carta de presentació de la pel·lícula al·lega que "no és cap secret que la personalitat de William Shakespeare, el més important cultivador de les lletres angleses, sempre ha estat envoltada d'una àurea de misteri. ¿Però què passaria si es dubtés que la seva obra hagués estat escrita en el seu idioma, l'anglès? Això és el que es planteja en aquest documental sobre l'altre gran escriptor universal: Miguel de Cervantes, màxim representant de la literatura castellana".

El documental està produït per Pilar Montoliu i dirigit per Xevi Mató i David Grau. Entre d'altres s'hi recullen intervencions d'especialistes com Màrius Serra, Carme Riera, Jordi Bilbeny o Martí de Riquer.

Veure el vídeo

Cicle de conferències: 650 anys de la Generalitat

Amb motiu del 650è aniversari de la Diputació del General s'ha organitzat un cicle de conferències que es faran els dimecres, a les set del vespre, a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya (Plaça Pau Vila, Barcelona).

El cicle porta per títol 'Història de la Diputació General o Generalitat de Catalunya, 1359-1714'. Es va iniciar el passat 20 de febrer i repassarà fins a l'u d'abril els 650 anys de la institució, sota l'organització del Museu d'Història.

4 de març
La Generalitat i els Trastàmares: de Ferran I a Ferran II (1412-1516)
Josep Fernández i Trabal

11 de març
La Generalitat moderna: segle XVI
Miquel Pérez i Latre

18 de març
La Generalitat de Pau Claris i la revolució de 1640
Antoni Simon i Tarrés

25 de març
La Generalitat i la Guerra de Successió: de la victòria catalana a l’abolició de la institució (1705-1714)
Eduard Martí i Fraga

1 d’abril
De la Diputació del General a la Generalitat contemporània
Jordi Cassassas

FONT: MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA

Descobert un autoretrat de joventut de Lleonard 'da Vinci' amagat als seus 'Còdexs'

El periodista científic italià Piero Angela va presentar aquesta setmana al seu programa de la televisió pública RAI el que s'espera que sigui un gran descobriment: un autoretrat d'un jove Leonardo da Vinci, ocult entre les pàgines del Còdex sobre el vol dels ocells del genial artista del Renaixement.

El periodista va explicar com va descobrir a la desena pàgina del Còdex, entre l'escriptura de l'artista, un nas dibuixat amb sanguina, el color que feia servir Lleonard per alguns dels seus dissenys.

Es tracta d'un home d'ulls clars i mirada penetrant, barba curta, cabells llargs i llavis fins, que havia estat ocult durant cinc segles entre les línies del Còdex. Aquest rostre va ser comparat després amb el conegut autoretrat de Leonardo, datat al voltant de 1512, dibuixat en paper i que és a la Biblioteca Reial de Torí.

Interrogants a resoldre

"Creiem que, donat que d'altres dibuixos estan a les vuit pàgines centrals d'aquell còdex, Lleonard va utilitzar aquestes pàgines entre 1482 i 1489, quan residia a Milà a la cort de Ludovic el Moro. Després aquestes pàgines van ser reutilitzades per l'artista per escriure el Còdex", va explicar.

"Després d'aplicar les tècniques utilitzades per la policia per rejovenir o envellir les persones, el resultat va ser impressionant: comparat amb el retrat conegut d'en Leonardo, semblaven dos germans", va assegurar el periodista. També es va demanar l'opinió d'un cirurgià maxilofacial, Giuseppe Leopizzi, "que ha considerat possible que els dos rostres pertanyin a dues èpoques de la vida d'un sol home".

D'altres entrades del Lleonard en aquest bloc:
En Leonardo da Vinci, català? - Jordi Bilbeny
Més sonbre en Lleonard - Bilbeny
Leonardo da Vinci i Montserrat - Jose Luis Espejo

FONT: DIARI DE GIRONA

Gran exposició sobre els moriscos a la Universitat de València

Força entitats valencianes commemoren que enguany fa quatre segles que foren expulsats els moriscos del nostre país. El cap de setmana passat l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria va oferir a Llíria un concert commemoratiu, amb Miquel Gil, Botifarra i l'Orquestra Àrab de Barcelona. La Universitat de València té previst pel proper dijous 5 de març un concert, 'Moresca', amb músiques de l'època, cristianes i morisques. Però l'activitat més important és el projecte expositiu 'Entre terra i fe' que organitza el Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València. La gran exposició, es podrà visitar a l'edifici la Nau de València fins el 28 de juny, i recorda els moriscos del País Valencià, que hi romangueren del 1238 al 1609.

Els vençuts rarament han pogut prestar la seua veu a la posteritat. Amb ocasió del quart centenari de l'expulsió dels moriscos del Regne de València en 1609, preludi de la seua expulsió general de tota la península, es vol donar a conèixer la vida dels valencians musulmans en el regne cristià creat per Jaume I. Es tracta de posar de relleu la tensió entre l'afecció a la seua terra i el sentiment religiós envers la seua fe en un món, com el del final de l'edat mitjana i els principis de la moderna, creixentment intolerant i conflictiu, i que finalment van ser deportats en massa al nord d’Àfrica a principi del segle XVII.

Es pretén reflexionar sobre aquella població de religió islàmica que, després de segles d’arrelament en aquesta part de la península Ibèrica, que ells denominaven el Xarq al-Àndalus, pactà la seua permanència amb els nous dominadors feudals i es va inserir en els engranatges del regne cristià intentant preservar alhora la seua identitat en un entorn cada vegada més hostil. Durant quasi quatre segles aquells musulmans, de ple dret al principi, de cor més tard, van formar part de la història valenciana, i encara després la seua empremta va quedar ben marcada en els trets del país que van haver d’abandonar.

L’exposició es desenvolupa seguint dues línies argumentals:

La primera se centra en l’evolució històrica dels musulmans valencians sota el domini cristià, des de la conquesta del país per Jaume I en la primera meitat del segle XIII fins a l’expulsió del començament del XVII, articulada al seu torn en dues seccions que es corresponen amb dos grans períodes: el mudèjar, mentre la població islàmica va poder mantenir obertament la pràctica de la seua fe, que es tracta en la secció «De la conquesta a la conversió»; i el morisc, després del seu baptisme forçat i, en la majoria dels casos, poc efectiu, un període que es tracta en l’apartat «De la conversió a l’expulsió».

La segona línia expositiva, titulada «L’herència islàmica. Cultura material i vida quotidiana dels musulmans valencians», abandona l’enfocament cronològic per a posar l’èmfasi en els diversos aspectes de la vida i la cultura d’aquest col·lectiu durant els segles en què va romandre a les terres valencianes, i incideix tant en els seus trets peculiars com en les seues aportacions a la idiosincràsia del nostre entorn i la nostra societat actuals.

Els comissaris d'aquest projecte expositiu són Rafael Benítez, catedràtic d’història moderna de la Universitat de València, i Juan Vicente García Marsilla, professor titular d’història de l'art de la Universitat de València. A més col·laboren amb diferents estudis i aportacions especialitzades diversos professors de diferents departaments de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.

FONT: VILAWEB / UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

El fons dels Arxius Comarcals, disponible a internet

La Generalitat ha posat en marxa un cercador on-line a l'abast de tothom, que permet accedir a les descripcions dels fons documentals que es custodien als arxius comarcals i els documents que els formen, sempre i quan es tracti de fons descrits i consultables.

Amb aquesta nova eina es poden fer cerques globals dels fons de tots els arxius de la Xarxa o bé només dels que es troben en un determinat arxiu. L'opció 'Coneix els fons de l’arxiu' permet visualitzar la Guia dels fons del centre agrupats per tipus de fons. Es poden fer cerques lliures o acotades, per tipus, nom i/o dates dels fons.

És previst que al llarg del 2009 s'incorporin nous fons i documents en la mesura que es resolguin qüestions d'accés pendents i descripcions inacabades. Alhora, també s'associaran de forma progressiva les imatges d’una part dels documents que es descriuen.

FONT: DEPARTAMENT DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ

Joan-Cristòfor Colom va descobrir l'Oceà Índic abans d'anar a Amèrica

L'investigador Josep Mayolas dóna a conèixer que el capità d'una de les dues naus de l'expedició portuguesa que va descobrir el Cap de Bona Esperanya és Joan Colom i Bertran, anomenat João Infante. Aquesta expedició va arribar a l'Oceà Índic el 1488, deu anys abans que Vasco de Gama. S'explica la presència de Colom a la Cort portuguesa per haver-se casat amb l'Infanta Felipa de Coïmbra, néta del comte Jaume d'Urgell el Dissortat i tieta del rei portuguès Joan II.

JOSEP MAYOLAS (FUNDACIÓ NOVA HISTÒRIA) - Revista Terra Rubra 116 - Gener 2009

'O codex 632' és una novel·la interessant de l'escriptor portuguès José Rodrigues Dos Santos, apareguda l'any 2005, que defensa la identitat portuguesa del Descobridor d'Amèrica, i on l'autor declara que tots els llibres, manuscrits i documents que es mencionen en l'obra existeixen realment. Dos Santos aporta aquelles dades reals que afavoreixen la tesi que desenvolupa brillantment des de la ficció. En el llibre s'hi pot llegir que 'en l'anomenat plet de les prioritats, dos testimonis, Hernán Camacho i Alonso Belas, es varen referir a Colom com l'Infant de Portugal'.

Unes pàgines més endavant, l'autor aclareix que el Plet de les Prioritats s'inicià el 1532 a instàncies dels fills del capità Pinçon, un dels oficials portuguesos que serví a les ordres d'en Colom, amb la curiosa 'tesi' que l'Almirall havia descobert una terra l'existència de la qual ja era coneguda, i on foren escoltats diversos testimonis que havien estat en contacte amb el gran navegant.

João Infante segons les cròniques

A internet hi ha diverses referències sobre João Infante que condueixen al capità de nau que acompanya en Bartomeu Dias en el viatge d'exploracó de 1487-1488 que el durà a descobrir el Cap de Bona Esperança i, en conseqüència, el pas cap a la desitjada ruta marítima de les Índies Orientals. Veiem què s'hi diu:

«Joan II decideix continuar les exploracions marítimes, i el 1487 organitza una expedició sota el comandament de Bartomeu Dias. Sortí de Lisbona a finals d'agost amb dues caravel·les i un petit vaixell auxiliar per a pertrets. L'altra caravel·la la menava el cavaller João Infante. (...) En el seu viatge trobaren una petita illa que anomenaren de la Santa Creu, on hi alçaren un patró (en portuguès 'padrão', es tracta de monuments amb una inscripció recordant l'efemèride). Més tard albiraren la desembocadura d’un riu que van batejar com a 'Rio do Infante', fent referència al capità de la segona caravel·la. Es tracta de l'actual Great Fish River.

(...)«En el viatge de tornada arribaren al celebrat cap que durant segles havia romàs per descobrir i que obria el camí cap a un altre hemisferi. Bartomeu Dias l'anomenà 'Cap de les Tempestes', en record dels grans temporals que van haver d'afrontar quan el passaren per primera vegada.»

«Arribaren a Lisbona el desembre de 1488, havent fet un viatge de 15 mesos i un recorregut de 16.000 milles. Joan II canvià el nom del cap que separa l'Atlàntic de l'Índic, perquè en opinió d'alguns, 'Cap de les Tempestes' comportava una idea poc pietosa i un nom així desanimaria els navegants del futur. Bartomeu Dias no va aconseguir del rei la recompensa que s’esperava i durant un temps es dedicà a la construcció naval. Al cap d'uns anys formà part de l'expedició d’en Vasco de Gama, desembarcant a Cap Verd per dedicar-se a tràfic d'esclaus.»

D'entrada veiem que bategen la desembocadura d’un riu a l'Àfrica, no amb el nom del capità de la nau que se suposa que liderava l'expedició sinó amb el nom del capità de la segona embarcació. Fixem-nos que Bartomeu Dias, tot i descobrir el pas de les Índies Orientals tan desitjat pels portuguesos, i coronar la seva missió amb un èxit rotund, se'ns remarca que no obtingué la recompensa que esperava d'en Joan II, i s'hagué de dedicar a la construcció naval, i més tard, al tràfic d'esclaus. No només no serà recompensat, a més a més, mai se li tornarà a atorgar el comandament de cap de les expedicions en què participarà. En les expedicions d'en Vasco de Gama i d'en Pedro Alvares Cabral no serà mai qui manarà, com a molt capità de la seva nau. No seria més probable que en aquella primera expedició per trobar la ruta de les Índies, coronada amb èxit, hi anés com a subordinat d'un cap d’expedició?

També és curiós que es bateja el riu com 'rio do Infante' (=riu de l'Infant) i no pas 'rio do Capitão Infante', com seria pertinent batejar-lo si 'Infante' fos un cognom. I si l'haguessin anomenat així perquè 'Infante' és la màxima dignitat jeràrquica que viatjava en aquella expedició? I si fos així, de quin Infant de Portugal podria tractar-se? El rei Joan II només tenia un fill legítim, el príncep Alfons, que es casaria amb Isabel, la filla gran dels Reis Catòlics, i moriria tràgicament el 13 de juliol de 1491. Joan II tingué un segon fill, Dom Jorge. En tractar-se d'un fill il·legítim amb una dama de companyia en cap moment pot ser anomenat Infant de Portugal. No se li coneix cap germà que pogués ostentar aquest títol. L'Infant Enric el Navegant queda molt lluny en el temps, fa anys que és mort. Aleshores aquest 'Infante' només podria ser un Infant consort, algú casat amb una Infanta de la Corona portuguesa.

Joan Colom i Bertran a Portugal

Tot plegat ens duu a pensar en un Infant João com a comandant de l’expedició que descobrirà el Cap de la Bona Esperança, però el nom que ha transcendit ha estat el del capità de la segona nau, en Dias, perquè s'havia d’amagar que qui hi havia al capdavant era Joan Colom, Infant de Portugal en virtut del seu casament amb Felipa de Coïmbra, tia del rei Joan II de Portugal, i coneguda precisament com la Infanta Felipa.

(...) En Jordi Bilbeny ens aporta el testimoni de tres cronistes, en Çurita als Annals d’Aragó, l'Alonso de Palencia a la Crónica de Enrique IV, i l'Álvarez de Sotomayor, que –com diu aquest darrer- glossen l'arribada a Lisboa el 1476 del “català Joan Colom, navegant de raça, expert coneixedor de la Mediterrània i del Cantàbric, al servei del rei de França, aliat de Portugal”, i estableix la connexió definitiva entre el corsari català Joan Colom i les activitats corsàries del Descobridor.

Finalment, el llibre Cristóvão Colombo, corsário em Portugal (1469—1485) de Fernando Pedrosa ens forneix amb 54 referències documentals d'en Colom a Portugal, comandant naus al servei de la Corona, sobretot a partir de 1481, any de la coronació definitiva del rei Joan II. Les afinitats entre Colom i el rei portuguès s'explicarien pel parentiu i la influència que sobre Joan II va tenir la seva tia, la Infanta Felipa, com a consellera i protectora, tant durant la seva minoritat com durant el seu regnat.

LLEGIR ARTICLE SENCER: WWW.JORDIBILBENY.COM