divendres, 21 de novembre de 2008

Colom, el Lazarillo, la Celestina i el Quixot


XAVIER MIR

Aquest cap de setmana té lloc a Arenys de Munt, al Maresme, el vuitè Simposi Sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica, una iniciativa impulsada per Jordi Bilbeny amb l'objectiu d'aplegar, un cop l'any, totes les persones interessades en la matèria. El títol del simposi ja indica que la figura de Cristòfol Colom hi té un paper central.

Tot just fa un mes i mig que va aparèixer als Estats Units, publicat per Demers Books, un assaig del professor Charles Merrill en què fa un repàs de les diverses teories que s'han anat tractant al llarg dels anys per esbrinar la nacionalitat de Colom. Merrill, com Jordi Bilbeny, i com molts altres abans (Ulloa, Vaqué, Català, Porta, etc.) arriba a la conclusió que la teoria més versemblant és la de la catalanitat. Tot i que l'autor ja ha estat a Catalunya per presentar el volum i que els mitjans ja han recollit la tesi del seu llibre, pocs se'l deuen haver llegit. De moment cal fer-ho en anglès i esperem que l'any vinent ja estigui disponible en una traducció catalana prou digna.

Quan ja no és només Bilbeny qui avisa que la monarquia castellana dels segles XV-XVI podria haver fet mans i mànigues per deixar a la posteritat una història que té poc a veure amb la realitat, és lògic demanar-se si l'únic afectat fou Colom. I és lògic també pensar que no és només (com alguns pensen estúpidament) el nacionalisme català qui s'ha d'interessar per la qüestió. És evident que l'historicidi l'hem patit nosaltres, però si la solidaritat existeix (i existeix), haurien de ser molts i moltes més, arreu del món, els qui investiguessin la formació de l'imperi espanyol.

Si la monarquia va trobar en la inquisició un instrument de control perfecte per als seus interessos lingüístics, polítics, culturals i religiosos, tindria sentit que amb el cas de Colom haguessin quedat satisfets? És cert que la impressió de llibres en català va patir endarreriments incomprensibles, prohibicions, cremes, persecucions i amenaces? O ens ho inventem, tot plegat?

Fa un parell d'anys, Jordi Bilbeny va fer una conferència a Arenys de Mar en què apuntava que el famós /Don Quijote/, del no menys famós Miguel de Cervantes, podria haver-se escrit originalment en català. Adduïa, a part d'una llarga llista de catalanismes, elements relacionats amb l'àmbit de la impremta i d'altres provinents de la mateixa ficció al·legòrica de l'obra. Dir que Cervantes podria haver estat Sirvent, més enllà d'una aparent presa de pèl o una /boutade/, té tot el sentit del món. Si algú baixa del tren per aquesta mera substitució de noms, ben habitual a l'època, que miri si els llibres d'un castellà Raimundo Lulio o d'un que escrivia en llatí amb el nom de Raimundus Lullius i que no se sap ben bé si era francès o italià, coincideixen amb els de Ramon Llull. La cosa va força més enllà d'això, com us podeu imaginar.

D'altra banda, ara fa un any apareixia, publicat per Llibres de l'Índex, /La vida de Llàtzer de Tormos/, altrament conegut com /El Lazarillo/. Un altre element dins del mateix sistema. I el proper dissabte, dia 29, serà el torn de La Celestina. I és que estem parlant de la formació de l'imperi d'Espanya, en el qual hi havia dues nacions en conflicte. La corona catalana havia aturat la seva expansió pel nord amb la derrota de Muret. Posteriorment, l'entrada de la dinastia Trastàmara va deixar aquesta corona en mans d'una família amb forts interessos en la castellana. El conflicte obert de 1462-72 entre Joan II i la Generalitat en dóna testimoni. No oblidem que mentre Colom fa el seu primer viatge, Joan de Canyamars intenta assassinar el rei Ferran. El descobriment d'Amèrica hauria significat un capgirament brutal en la lluita per l'hegemonia de l'imperi. La corona castellana havia d'aconseguir, com fos, apropiar-se les terres descobertes per aquell català. La resta és història. Però la història no està feta només de cròniques rescrites, sinó també de literatura. Castella tenia un problema si no aconseguia arrabassar a Aragó la descoberta d'Amèrica, però en tenia un altre de no menys seriós si no aconseguia fer de la seva llengua i la seva cultura la llengua i la cultura hegemòniques a l'imperi. I per a aquest objectiu, tot s'hi valia i tot era possible perquè tenia un instrument insuperable: la Inquisició.

Que potser avui els EEUU no enganyen i manipulen per poder entrar en guerra i ocupar aquells països on tenen interessos estratègics? Què no havia de fer Isabel de Castella, doncs?

FONT: www.crònica.cat