divendres, 30 de gener de 2009

Les llengües pre-romanes dels catalans


El passat dimarts 27 de gener tingué lloc el sopar que mensualment ve realitzant la Fundació Nova Història. En aquesta ocasió el filòleg Josep Maria Bertran i Comelles va presentarar els seus estudis sobre toponímia pre-romana del Pirineu i el Prepirineu. Segons Bertran, estudiant què volen dir els noms dels llocs es pot mirar d'establir els noms comuns i reconstruir hipotèticament la llengua que parlaven fa 2000 anys els catalans.

L'autor de l'opuscle 'De Toponymia Praeromana' exposà que la informació d'aquesta llengua pre-romana s'obtè a través de processos fonètics en l'adaptació del llatí vulgar. I també a partir del lèxic i de partícules que s'hi han afegit per crear diminutius, augmentatius, casos declinats, o preposicions de lloc, i ens pot donar pistes per aproximar-nos a quins costums i quins valors tenien i quins ritus practicaven. En aquest sentit, en el decurs del sopar es van establir connexions entre l'antiga llengua ibèrica i el basc actual, i així, per exemple, es va conjecturar que les partícules -atà de 'lleidatà' o 'vigatà' podrien tenir un cert paral·lelisme amb els gentilicis bascos fets amb -atarra, p.ex. 'bilbotarra'.

Tot i que no hi ha consens entre els experts, segons sembla, un conjunt de parlars bascoides primogènits o protobasc s'hauria parlat a tot el Pirineu, des del Llenguadoc i l'Aquitània fins a la Vall de l'Ebre. Si bé no es pot determinar si es tracta d'una o diverses llengües emparentades, i si es tracta de la llengua de l'ètnia en el poder o bé la llengua hegemònica del territori. Segons sembla el terme 'bascongades' voldria dir terres basconitzades, i per tant, es podria pensar que l'actual País Basc hauria estat el darrer territori en incorporar el basc, el territori que més tard va ser 'basconitzat'.

La llengua dels sefardites

Aprofitant els estudis realitzats per Josep Maria Bertran en el camp de la llengua dels jueus ibèrics, es va comentar la diversitat de parlars sefardites, en provenir dels diferents Regnes en què es constituïa la Península Ibèrica, la Sefarad dels jueus. Tot i que inicialment, amb la diàspora, aquests jueus crearen diferents grups segons si eren castellans, portuguesos o catalans, amb els segles s'anaren barrejant. Si fins ara es creia que de resultes d'aquesta barreja el parlar propi dels sefardites catalans havia desaparegut, i que el 'judeoespanyol', 'ladino' o 'espanyol sefardita' tenia el seu origen en la llengua castellana de finals del s.XV, noves dades demostren que això no és exacte.

Així, a partir de nombrosos testimonis orals de l'arribada de les tropes franceses a Salònica en la Primera Guerra Mundial, es té constànca que per poder-se comunicar amb la població autòctona, majoritàriament jueva, es va haver de recórrer als soldats del Rosselló. I aquest fet només es pot explicar si la base del parlar de la població sefardita és el jueu originari dels Regnes que constituïen Corona Catalana en el moment de l'expulsió, el 1492.