Són diverses les obres de la literatura castellana del XVI que presenten un gran nombre de girs lingüístics i paranys de traducció que revelen un original català. Es tracta d'obres que no encaixen amb la tradició literària castellana, el seu contingut és incongruent amb la realitat legal o social de Castella, o són d'autors dels que no en sabem res de cert, o aparéixen anònimes en una època en que no es podia publicar anònimament. Tot això fa parlar a diversos estudiosos dels dos Segles d'Or de la literatura catalana: el segle XV, conegut i acceptat acadèmicament, i el segle XVI, manllevat i compartit amb la literatura castellana.Recollim avui un estudi de Josep Mayolas de la Fundació Nova Història que dóna a conéixer els paral·lelismes entre Garcilaso de la Vega i Galzeran de Cardona. El treball va ser publicat l'abril del 2008 a www.llàtzer.cat, i en trobem una versió revisada a www.jordibilbeny.com. Veguem -ne algunes dades:
Garcilaso neix entre 1501 i 1503, com en Galceran. Garcilaso queda orfe de pare, Galceran de Cardona orfe de mare. A en Garcilaso el situen amb la cort a Barcelona el 1519, on coneixeria el seu gran amic, en Joan Boscà. En Galceran s’educa a la cort, a Barcelona, on vivia, i era fill del governador de Catalunya, pertanyent a la família més poderosa del Principat, els Cardona. Garcilaso entrà a servir el 1520 a Carles V com a continu de la guàrdia règia, Galceran fou coper de l’emperador. Garcilaso s’embarca el 1522 en companyia d’en Joan Boscà i en Pedro de Toledo, casualment, nét de l’àvia d’en Galceran. Tant Gacilaso com Galceran pertanyien a l’orde de Sant Jaume o de Santiago. Els germans d’en Galceran, com els d’en Garcilaso, es diuen Ferran i Pere. Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d’un nebot seu que s’anomena Garcilaso com ell, el 1531. En Galceran també té un nebot que s’anomena Galceran i que es casaria per aquesta època.
Casualment és a Barcelona on dicta testament en Garcilaso el 1528, i deixa una col•lecció de la seva obra a en Boscà. Tant Garcilaso com Galceran formen part de l’exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el setge de Viena el 1532. En el terreny dels paral•lelismes encara podríem assenyalar que el pare d’en Galceran, Governador General de Catalunya quan tingué lloc la Germania de Barcelona, tingué una “actitud ambigua amb els revoltats que disgustà als consellers”, segons la GEC. El pare d’en Galceran es deia Pere, com el germà d’en Garcilaso que tingué problemes per ser “comunero”.Al llibre d’un cronista contemporani, Pere Tomich, llegim que Galceran de Cardona sempre havia estat interessat per les lletres clàssiques i que, després que va anar a Alemanya, “va amar molt la literatura grega”. Gairebé el mateix que se’ns diu sempre d’en Garcilaso. Martí Ivarra li adreçà una dedicatòria a l’edició de la Crònica de Pere Tomic (1534), on l’anomena “la llum dels Ducs de Cardona”. Com és, doncs, que enlloc trobem relats de les seves gestes militars, ni cap rastre de la seva creació literària? Totes aquestes coincidències són només casualitat? En un període teòricament tan magre per la literatura catalana, com es justifica que s’oblidi l’obra d’un autor que va merèixer el qualificatiu de “llum dels ducs de Cardona”? L’obra de Galceran s’ha perdut sense deixar ni un rastre, però tot sembla indicar que, com va passar amb Llàtzer de Tormos i d’altres casos del mateix segle XVI, s’ha atribuït a una altra persona.
FONT: WWW.JORDIBILBENY.COM